Hi ha dues preguntes, però, que jo hauria preferit que hagués respost amb menys elegància i gens de diplomàcia. No tinc el redactat exacte de les preguntes del fiscal, de manera que les formularé indirectament fins que les pugui reproduir fidelment. I les respondré amb les paraules que m'hauria agradat que hagués dit.
Pregunta sobre si Òmnium Cultural té la independència entre els seus fins socials
Els socis d'Òmnium coneixem l'article dos dels seus estatuts:
Quan es va fundar Òmnium Cultural, sota el franquisme, s'hauria pogut preguntar si era una associació antifranquista, atès que aquell règim criminal no havia deixat de treballar per a l'extinció de la nostra llengua. Però no era explícitament antifranquista.
Ara, tampoc no es pot dir que ÒC sigui una entitat independentista. De fet, un cop els catalans haurem recuperat la independència, Òmnium seguirà treballant per la llengua catalana. Però en aquests darrers anys, el que ha passat és que la majoria dels catalans, i especialment els socis d'ÒC, s'han convençut que la supervivència del català és impossible mentre la Catalunya del sud estigui administrada per un estat enemic, que no desaprofita cap oportunitat per a acorralar la nostra llengua, on l'única llengua que és «objeto de especial respeto y protección» (art. 3.3 CE78) és el castellà, que des de la presa de pèl de la transició de la dictadura a la dictablana l'estat ha anat restringint la presència del català a l'espai radioelèctric, que s'han carregat la immersió a les escoles o la integració dels immigrants en els cursos d'acollida, que l'administració de justícia viu d'esquena al país, que quan un ministre diu que vol espanyolitzar els alumnes catalans el que vol dir és que vol castellanitzar-los...
En resum, qualsevol persona que estimi la llengua catalana i vulgui treballar per la seva supervivència ha de contribuir a evitar que aquesta supervivència depengui de l'estat que més ens odia.
Pregunta sobre una piulada que demanava actitud pacífica i que tothom hi estigués amatent; a partir d'aquesta piulada el fiscal li demana si s'esperava que hi hagués violència (i és important, tal com ho recordo, que el fiscal no es referia a un dels bàndols concrets, perquè tampoc no s'hi referia la piulada).
Podria ser aquesta
o bé, molt més probablement, aquesta
La meva resposta:
Efectivament, vaig demanar que s'aïllés qualsevol actitud violenta i, certament, em feia molta por. Permeti'm el senyor fiscal una certa retrospectiva:
- L'assassinat amb què ETA va causar 19 víctimes mortals a Hipercor va ser possible perquè els policies que van rebre l'avís d'ETA van negligir-lo. Si hi hagués hagut sancions, pensaríem que va ser un error humà; en canvi ara creiem que van obeir ordres.
- El principal terrorista del 17-A-17, estant a la presó per traficant de drogues, va ser captat pels serveis secrets espanyols, que van sol·licitar al jutge que, un cop complerta la condemna, no se li apliqués la llei que preveia la seva repatriació immediata al Marroc. Aquest senyor, un cop transformat en imam i confident del CNI, es va instal·lar a Catalunya sota la cobertura del CNI, que va ocultar els seus antecedents a la policia catalana. Quan aquest criminal va morir en una explosió, el TEDAX de la Guàrdia Civil va intentar suplantar el dels mossos i molts estem convençuts que tenien l'objectiu de destruir les evidències de la implicació del CNI en els preparatius de l'atemptat de falsa bandera del 17 d'agost del 2017. Els principals partits del règim del 78, PP i PSOE, han impedit que una comissió parlamentari investigui el paper que el CNI ha jugat en aquesta història i han donat credibilitat a les sospites més amargues.
- Aquell mateix dia 20 de setembre, uns hooligans uniformats van intentar violar la seu nacional de la CUP, segurament amb l'esperança de provocar les actituds violentes que els haurien servit d'excusa per a acabar d'implantar l'estat d'excepció que ja fa anys que patim parcialment. Tampoc en aquest cas els superiors jeràrquics dels uniformats violents van prendre cap mesura i ha calgut portar-ho als tribunals.
- Per a acabar, hem sabut posteriorment que, aquell mateix dia, alguns irresponsables van deixar armes de guerra sense custòdia en els cotxes oficials tunejats per la població. Si s'hagués instat el preceptiu consell de guerra contra els paramilitars que van cometre aquesta irresponsabitat, hauríem pogut esvair les sospites, però veient que no s'aplica el reglament, no ens queda més remei que pensar que els paramilitars en qüestió obeïen ordres.
Fins aquí la resposta que m'hauria agradat sentir, encara que no estic segur que el pare de l'aspirant a jutgessa reconvertida esperpènticament en fiscal m'hagués permès de dir-ho tot.
