Avui, 22 de juliol, no he resistit la temptació d'adreçar-me a un passatger desconegut al metro. Li he dit:
Perdoneu, no us han dit mai que us assembleu extraordinàriament a l'Honorable Joan Rigol
?
El passatger m'ha respost: "
Sí que m'hi assemblo...!
" amb un somriure trapella. L'era!
No recordaré amb detall la conversa que hem tingut mentre anàvem de Diagonal L3 a Diagonal L5 on ens hem separat, però li he fet avinent que el que més trobava inversemblant no era la similitud amb les imatges conegudes sinó el fet de trobar un Honorable al metro.
M'ha comentat que, quan era senador a Madrid, el va visitar un conegut i li va engaltar que, amb els càrrecs, els polítics s'encastellaven. Per tota resposta, li va mostrar l'abonament del metro. L'altre, el que el criticava, no va saber-ho identificar, no sabia com eren els bitllets de metro.
També ha tingut temps per dir-me que va habitualment en metro i que només havia tingut algun incident incòmode durant l'etapa en què fou Conseller de treball...
Us ho explico perquè fa 51 anys que sóc usuari del metro en dies laborables i mai no m'hi havia trobat ningú de les castes dirigents.
Potser aquesta setmana em trucaran i descobriré que aquestes enquestes que suposadament il·luminen i guien el criteri dels nostres polítics no són una llegenda urbana. Potser em tocarà la rifa. Potser es legalitzarà el verb 'dimitir'.
M'ha agradat descobrir que hi ha polítics que no són avatars dins d'una pantalla de plasma, i especialment que poden tenir un tracte tan humà, exquisit, proper...
Ha estat un plaer, Honorable passatger!
