Reservat el dret d'admissió

El blog d'un barrinador logoludòpata i iconoclasta. Reservat el dret d'admissió

10 de febrer 2012

Tot s'hi val per afavorir el Madrid

He parlat recentment dels esforços del règim neofranquista per implantar una identitat única que dilueixi les dels pobles ibèrics.

Ara em vull fixar en les persistents maniobres per suplementar els dèficits del Real Madrid. Crec que qualsevol observador imparcial estarà d'acord que tota la maquinària mediàtica pública i privada, amb l'excepció dels mitjans catalans i bascos (vull dir, amb seu social en aquests països), participen del complot de tractar informativament el Real Madrid amb molt més relleu del que mereix.

En segon lloc, arriba a extrems escandalosos la parcialitat de totes les estructures federatives i els òrgans polítics de l'esport per afavorir el Real Madrid. No deixa de ser curiós que tant la selecció de futbol com la de bàsquet no han aconseguit èxits significatius fins que no han renunciat a emprar-les com a altaveu del Real Madrid: només han excel·lit quan s'han deixat d'aplicar regles tàcites com la que diu que qualsevol jugador, pel fet d'estar en nòmina del Real Madrid, ja mereix ser convocat a la selecció, o com la que diu que la selecció no ha de tenir una majoria de catalans o de jugadors vinculats a clubs catalans. En alguns esports (hoqueis, handbol, waterpolo...), per no haver d'aplicar ostentosament aquestes regles, s'han vist operacions teledirigides per trencar el monopoli català... S'ha d'admetre que en l'actual règim neofranquista les coses són un xic menys escandaloses que durant el franquisme primitiu, quan algunes federacions feien campanyes de captació de nous talents que sempre acabaven afavorint el Real Madrid.

En tercer lloc, em sembla sospitosa la indiferència que tota la premsa esportiva dedica a una de les maniobres més tramposes que s'han inventat en l'esport mundial, que és la clàusula de la por, en virtut de la qual el Real Madrid juga amb avantatge amb quasi tots els clubs de la lliga espanyola: compra -amb connivència dels estaments federatius- deu vegades més de jugadors dels que pot arribar a encabir en els seus diversos equips, els cedeix a tercers equips de la mateixa lliga i, el dia que aquests equips s'enfronten al Madrid, aquest es reserva el dret d'interferir en l'alineació que presentaran, desmuntant tot el treball estratègic i els automatismes d'equip en què pugui participar el jugador cedit. Això seria com si una empresa vengués el dret d'ús d'una patent a una altra empresa i, quan aquesta volgués presentar el producte en què ha integrat la patent, l'empresa propietària li obligués a retirar-ne els components basats en la patent... Mentre al Madrid se li permeti incloure la clàusula de la por, els partits que juga contra equips amb alineació teledirigida i castrada estan adulterats.

Finalment, em fixaré en la més important de les maniobres que prostitueixen la lliga de futbol espanyola en benefici del Real Madrid: el fet que juga quasi tots els partits en camp propi. El factor camp sempre ha estat vist com a determinant i, per compensar-ho, s'han implantat dos tipus de solucions: jugar en camp neutral (generalment, només quan són finals a un sol partit) o jugar dos partits, un en cada camp, per compensar. Aquesta segona opció complica enormement la gestió dels campionats (ara que es diu que hi ha tantes jornades, amb les diverses competicions), cosa que en algun país ha dut a la implantació en algunes competicions del partit únic, sigui en el camp de l'equip més feble, sigui alternant per temporades.

Vull insistir en el fet que arreu del món es considera un avantatge jugar en un estadi ple fins a la bandera amb els teus seguidors. I això és el que es troba el Real Madrid a quinze dels dinous estadis en què suposadament és visitant, mentre que equips com el Barça o el Bilbao han de competir contra ambients hostils. Li és tan desconeguda al Real Madrid la sensació de jugar amb el públic en contra (excepte en els desplaçaments als països bascos o a algun estadi dels països catalans), que han arribat a lamentar-se'n quan la prepotència de Florentino o les provocacions de Mourinho han trencat la tradició de jugar com a casa en camps com el del València o el Sevilla... explícitament han dit que trobaven molt dur jugar en les condicions que en el món mundial tots els equips troben quan juguen fora.

Per tal que algun dia la lliga espanyola de futbol deixi d'estar adulterada en benefici del Real Madrid, caldria, doncs:
  • netejar els organismes federatius de tota l'escòria franquista que hi roman parapetada
  • fer arbitrar tots els partits del Madrid amb àrbitres estrangers
  • fer jugar tots els emparellaments a una sola volta en estadi neutral i amb 50% de les entrades per a cada club; o, alternativament, prohibir la presència massiva d'aficionats del Madrid quan juga fora (jugar a porta tancada si el club no pot garantir prou massa social com per replicar les proporcions de públic favorable que el Madrid s'hagi trobat a casa seva contra el club en qüestió)
  • prohibir la clàusula de la por

La invenció d'un estat i l'esport com a símbol

Ja he parlat en altres ocasions de l'obcecació dels espanyolistes per fer realitat el deliri franquista d'unificar els pobles sotmesos a l'estat espanyol en una sola nació. Encara que reneguin dels mètodes terroristes del règim franquista, per a mi segueixen sent franquistes tots els que aspiren a culminar el genocidi lingüístic i cultural per poder dir "Ehpanya una". Com ho són també tots els que accepten com a cap d'estat l'exvicedictador franquista, cosa que vol dir que accepten que hi ha parcel·les de la sobirania popular segrestades pel règim neofranquista.

Han tingut la mala sort que, des que varen inventar-se Espanya amb la constitució del 1812, l'engendre no ha deixat d'encongir-se'ls, sigui pels vint-i-dos països que han fet guerres per deixar d'estar sota el seu jou i les seves fletxes (rècord Guiness), sigui pels trossos que s'han anat venent al millor postor (la Florida i mitja Amèrica del nord per cinc milions de dòlars el 1819, les illes Carolines -venudes per 25 milions de pessetes- el 1899, el Sàhara occidental el 1975...). Però la seva dèria uniformista no coneix límits, imposant la seva dictadura lingüística, l'uniformisme en les fetes tradicionals, la implantació artificial de la barbàrie de la tortura de braus, la identificació del flamenco com l'únic folklore genuïnament panhispànic... i no en queda al marge la suma de tantes i tantes energies i voluntats per fer del Real Madrid l'emblema dels espanyols.

Se'ls veu el llautó, si un s'hi fixa, però l'allau de soroll mediàtic cap als seus postulats fa que se'ns acabi esmorteïnt els detalls significatius. Per exemple, ara resulta que això dels braus no és d'Interior sinó de Cultura, però allà on es decideixen les essències pàtries, que és al ministeri d'Hisenda, des de sempre l'epígraf fiscal diu "artistas y toreros": en què quedem, no era art, això de torturar animals? Llavors, a què ve la redundància d'incloure els toreros amb els artistes però explicitant-los? Si diguessin "Artistas y escultores", entendríem que no consideren artistes els escultors... O sigui que no s'ho creuen ni ells.

I en la línia d'engrandir artificiosament el Real Madrid com si mai hagués estat res sense els ajuts i les trampes de tota mena, s'hi val tot: posar al mateix nivell les copes de costellada que va guanyar als anys 50 i 60 que la Champions que només ha conquerit tres vegades [cal recordar que durant el franquisme dur la lliga espanyola era un conjunt d'entrenaments tutelats pel règim de cara a muscular l'equip per competir amb els de les altres dictadures (dinamos, partizans i estrelles roges...)?]; intentar comparar la seva estructura social (inflada a base de patrocinis que s'acaben pagant amb les cuines de tots els hospitals públics, amb la compra de telefonia per a tantes delegacions ministerials, amb la dotació de llet per a casernes de tota mena...) amb la del millor club del món!

Crec que cal fer tots els esforços possibles per desemmascarar aquestes campanyes que cerquen imposar una identitat única inventada a imatge i semblança de la identitat castellana i que duu a ridículs com el de donar el premi Príncipe de Astúries de l'esport no pas a l'equip que ha meravellat l'univers futbolístic sinó a la còpia de bijuteria que n'ha fet la selecció espanyola.

Per això dedicaré un post específicament als factors que segueixen en ple segle XXI distorsionant la lliga de futbol per suplementar la manca d'estatura del Madrid i amagar les seves misèries.

07 de febrer 2012

Democràcia de veritat, monarquia bananera de mentida

De vegades em trobo gent que es resisteix a admetre que no vivim en democràcia. "Home, hi ha votacions", diuen; els responc que també n'hi havia sota el règim del criminalíssimo Franco i el vicedictador Juan Carlos. No acabo d'acabar el document on recullo els dèficits democràtics de la constitució neofranquista, perquè algun dels apartats no para de créixer.

De tant, en tant, però, el món civilitzat ens regala amb exemples que parlen per si sols, com quan un jutge israelià va interrompre i suspendre un acte propagandístic del seu primer ministre per ser contrari a la llei electoral; aquí no tenim a tot el país prou jutges per interrompre els actes eufemísticament anomenats preelectorals d'una sola ciutat.

Un terreny especialment productiu és el de la mentida, especialment simbòlic per diferenciar les democràcies de veritat d'això que patim la majoria de les nacions ibèriques.

Recentment ha dimitit un ministre britànic per haver mentit quan encara no era ministre. No fa tant que el ministre de defensa alemany va mentir per una falsedat en relació a la seva tesi doctoral; i va dimitir.

A casa nostra, tenim una vicepresidenta del govern que va mentir sobre la seva qualificació professional i segueix ostentant el càrrec, l'escó al parlament i els fums que la caracteritzen. Ens podem refiar d'una persona que menteix en un aspecte de la seva vida tan fàcil de desemmascarar? Què hem de suposar que fa en tot allò altre que no és tan fàcil de descobrir?

Però, amb els temps que corren, encara es pot entendre una mentida "llesta" com aquesta, al cap i a la fi s'hi juga la feina o l'atur (qui li donarà feina, el dia que salti...?). Resulta molt més difícil d'entendre una mentida imbecil, d'aquelles que no duen enlloc ni reporten cap benefici a qui la perpreta i que en mostren la feblesa del manipulador compulsiu. Em refereixo a la molt impresentable presidenta del parlament de Catalunya i al sainet que va protagonitzar inventant-se que la mesa del parlament havia aprovat censurar els diputats: el nostre parlament instaurant la censura? No solament és una mentida imbecil, la trobo ofensiva. Senyora fada fada de fat fútil: si la mesa hagués aprovat censurar els diputats, tenia l'obligació de fer-ho públic abans de conençar la sessió i no pas quan el diputat dels Colono's li va demanar empara; a més, no hauria hagut de produir-se aquesta petició d'empara, car la mesa hauria hagut de cridar a l'ordre el diputat que es rebel·lava contra aquesta censura. Doncs, si resultés que no és una mentidera compulsiva impresentable, llavors vol dir que és incompetent XXXL.

A les democràcies de veritat, faltar a la veritat és faltar a la democràcia. A les monarquies bananeres, la mentida és un instrument intrínsec de la corrupció política i econòmica generalitzada i els polítics enxampats mentint no s'han de preocupar de dimitir, perquè justament han mostrat que estan perfectament adaptats al medi.

I això passa a tots els nivells. Fins i tot jo tinc la meva pròpia experiència d'un vicerector prevaricador per protegir un mentider. Però això quedarà per a la meva biografia...

05 de febrer 2012

Peixos caníbals

Quim Monzó dedica la seva columna de dissabte a comentar els resultats d'un estudi que diu que demostra científicament que la gent rebutja el peix de granja i prefereix el que procedeix de la pesca extractiva, però només si en coneix l'origen. Diu que en cas de tastar el peix de les dues procedències cuinat sense diferències, prefereix el que procedeix de granja.

El Monzó en conclou que la gent, quan rebutja el peix de granja, ho fa per modes o per supeditació al què diran.

Jo no puc parlar per tots els altres que rebutgen, en cas de poder triar, el peix de granja; però sí que puc dir que jo ho faig perquè tinc les meves reserves sobre l'ètica dels que fan negocis amb la meva salut o els meus aliments en el context d'una societat que no combat la immoralitat del lucre il·limitat.

Ja fa anys que se sap que les multinacionals transètiques de la modificació genètica treballen per un futur on ens hàgim d'hipotecar de per vida per comprar els aliments (vegeu el monogràfic sobre Monsanto de The ecologist"), que pressionen els governs que demanen garanties abans de permetre els cultius amb organismes modificats, que han aconseguit que la Unió europea permeti enganyar els consumidors amagant l'origen transgènic dels productes que integren un determinat aliment...

Vivim en una societat que dóna els premis als millors empresaris de l'any no pas als que han aconseguit mantenir la seva empresa tot i haver baixat el preu del producte, ni als que han mantingut el preu tot i millorar les condicions dels seus treballadors, ni als que no solament han rebaixat el preu, sinó que han millorat al mateix temps la qualitat del producte... El millor empresari és aquell que aconsegueix més beneficis (encara que el jurat s'hagi de tapar les narius...).

Sabem que, en aquest context, hi ha empresaris que cobren per gestionar deixalles nuclears i que s'estalvien costos i no les descontaminen, o d'altres que alimenten les vaques amb deixalles de les congèneres que acaben de sacrificar. Però aquests i altres casos els coneixem quan passa una desgràcia (algú es creu que tots els que han aparegut són tots els que hi ha? Tan mala sort tenen els empresaris deshonestos que els enganxen tots?). És com això de tenir una fiscalia anticorrupció que curiosament només enxampa corruptes quan algun dels socis agreujat els delata...

Quan vivia al Masnou, podia veure durant dies la mar prou moguda com perquè ningú es pogués acostar a la granja piscícola ancorada davant la costa; què menjaven els peixos? Sembla que es devoren entre ells mateixos. Potser només és una llegenda urbana, però els esforços de la indústria de les granges piscícoles per aconseguir que se n'amagui la procedència amb l'excusa que els consumidors són estúpids i cal mirar pel seu bé (una nova forma de despotisme il·lustrat sense la bona fe que se suposava als enciclopedistes) fan la pudor d'allò que no es vol airejar: què es fa amb les restes dels peixos morts? com s'alimenten quan estan dies i dies deixats a la bona de Neptú?

Si se'n surten amb la seva i legalitzen l'ocultació de l'origen del peix, aconseguiran que renunciï a comprar-ne si no és directament al pescador.

I amb tot això no nego que mereixi credibilitat l'estudi citat pel Monzó en el sentit que el peix de granja sigui més saborós. Tampoc no excloc que les vaques boges fossin més saboroses que les que no practiquen canibalisme.

Vegeu:
  • http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20120204/54248786212/quim-monzo-lubinas-guru-besugos-bikkembergs.html
  • http://www.somloquesembrem.org
  • http://exacteditions.theecologist.org/exact/browse/307/308/5361/1/1