La contaminació terrorista de la judicatura

És un tema recurrent que ha tornat a posar sobre la taula en Vicenç Partal amb el seu editorial "Això és un cop d'estat":

Hi estic totalment d'acord, tot i que penso que l'exemple més semblant al nostre és quan el dictador de Paquistan va canviar inconstitucionalment tot el tribunal suprem perquè havia dictaminat que no es podia tornar a presentar a les eleccions. Nosaltres hem patit per passiva allò que al Paquistan fou per activa: un tribunal konstitucional (TK, amb k d'okupa) en què els franquistes han impedit durant anys que se'n renovessin els membres, allargant-ne el mandat anticonstitucionalment.

Ja fa temps que sostinc que el que diu en Vicenç "Els cops d'estat clàssics, els fan els militars. Però a Europa ja són mal vistos" és la causa del que va passar el 23-F: si el monarca escollit per Franco va trigar tant a definir la seva actitud davant del cop va ser mentre esperava que trobessin una fórmula per fer triomfar el cop fent veure que era derrotat; doncs, des que el Tejerazo va triomfar en el fons fent veure que fracassava en les formes, la transició a la democràcia va quedar interrompuda i d'aquest mal coixegem. Alguns diuen ara que les darreres sentències del 2010 han dinamitat el trompetejat pacte constitucional. Per a mi, va néixer tocat i no va resistir la primera andanada.

¿Com es pot entendre, doncs, que la judicatura es presti tan entusiàsticament a la tasca de suplantar la voluntat popular i a la de contribuir a fer realitat el deliri franquista que Espanya acabi sent una sola nació?

Per entendre això hem de recordar que la judicatura va ser una de les tres branques principals de la maquinària terrorista del franquisme, que cap jutge terrorista va pagar pels seus crims durant la transició a l'actual règim neofranquista, que tots varen poder seguir treballant i que varen ser decisius en l'elecció dels seus successors; la llei d'autoamnistia que els franquistes es varen concedir (similar a les que altres colpistes terroristes es varen concedir a l'Argentina, Xile... i que les democràcies sempre han anul·lat) va incloure tots els criminals del Tribunal de Orden Público i també tots els còmplices de les farses dels tribunals militars, com els assassins del President Companys.

Les tres branques a què m'he referit varen actual a ple rendiment durant quaranta anys:

• els militars, matant quan calia sense tribunals o fent-ne uns de faràndula
  
• la policia, torturant sense escrúpols o fent saltar els detinguts des d'un tercer pis
  
• la judicatura ordinària, bé acceptant acusacions de crims ordinaris contra persones represaliades per la seva dissidència amb proves fabricades per la policia o simples declaracions dels torturadors que no es permetia contrastar amb testimonis exculpatoris, bé donant carta de legalitat a tota mena de saquejos dels béns de les persones represaliades o exiliades, en benefici dels jerarques del règim, els fills dels quals segueixen avui gaudint d'allò robat;
  
• i els tribunals d'excepció, o de orden público, col·laborant a aplicar lleis injustes en dictar sentències criminals.
  

¿Què en queda, del règim de terror que els jutges franquistes executaven amb zel i rigor? Seguim tenint un tribunal d'excepció, amb el nom canviat, però capaç d'enviar un escamot de vint funcionaris, preparats per matar si cal, a casa d'un vailet que ha demanat que tres multinacionals respectin la llei i etiquetin en català... i seguim tenint les mateixes idees impregnant la judicatura, perquè els jutges terroristes del franquisme no varen ser apartats de les comissions avaluadores per a la contractació de nous jutges i es varen assegurar que les seves idees genocides segueixin ser majoritàries entre els seus successors. Altrament, ¿com s'explicaria que un dels més alts càrrecs de la judicatura fes declaracions racistes contra la llengua catalana (comparant els drets lingüístics amb les sevillanes) i no solament no el destituïssin i expulsessin de la carrera judicial, sinó que el proposessin per al TK?

Respecte a la concepció de l'Audiència nacional com a continuació del Tribunal de Orden Público, em remeto a l'entrevista publicada a la Vanguardia amb el seu president actual:

¿Habrá que cerrar la Audiencia cuando se acabe ETA?

A la Audiencia se le dieron más competencias que las del terrorismo para evitar que fuera considerada un tribunal de orden público. Sus competencias incluyen el crimen organizado. La Audiencia tiene sentido aunque el terrorismo desaparezca. Hay que aprovechar la experiencia acumulada.

Com es pot fer net?

Reivindico que s'apliqui a la judicatura el concepte de "contaminació", com a aportació positiva de la ley de partidos: si una candidatura electoral té un sol membre d'una anterior candidatura que va ser prohibida per connivència amb el terrorisme, es considera que la nova candidatura està contaminada de terrorisme i es prohibeix.

De la mateixa manera, el dia que tinguem una democràcia autèntica i s'anul·li la llei d'autoamnistia dels terroristes franquistes (que és l'únic que queda de la transició), tots els jutges terroristes (no solament els del TOP i dels tribunals marcials contra dissidents, també els de la justícia ordinària que hagin substanciat causes que instrumentalitzaven maniobres repressives) seran condemnats pels seus crims, que hauran de ser reparats. Però, a més, es revisaran totes les comissions de nomenament de nous jutges en què hagin intervingut jutges terroristes, perquè els nous jutges estan contaminats de terrorisme i hauran de ser apartats provisionalment dels seus càrrecs, fins que noves comissions en què no hi hagi cap jutge terrorista ni cap jutge contaminat de terrorisme avaluïn segons criteris democràtics la seva vàlua professional.

I que ningú es pensi que això no ens ha d'afectar als catalans el dia que recuperem la independència: de la mateixa manera que l'estat d'Israel va seguir perseguint els genocides encara que no fossin ciutadans del seu estat, Catalunya mai no podrà renunciar a veure condemnats els genocides, encara que faci dos-cents anys que hagin mort i tant si la seva víctima fou el President Companys com si fou un simple tresorer d'una coral obrera.

Per què diuen GOVERNANÇA si volen dir DICTADURA?

Llegeixo al Periòdico del divendres, 17 de desembre del 2010, que sembla que hi ha un:

EL DEBAT SOBRE EL MODEL DE GOVERNANÇA
Els consells socials advoquen per treure poder als rectors
La proposta deixa el govern en mans d'una majoria aliena a la universitat
(...)
El document subscrit pels set presidents dels consells socials de les universitats públiques catalanes en el qual es descriu com ha de ser el model de governança de les universitats advoca per reforçar l'autoritat dels màxims dirigents de la institució, però al mateix temps proposa desplaçar els rectors com a primers responsables del govern universitari i deixar-lo en mans d'un professional «de prestigi en el món social o econòmic» i aliè a l'àmbit acadèmic. (la negreta és meva)


i l'editorial de la Vanguardia de la mateixa data sobre "El gobierno de las universidades" diu que és "bien sabido que el problema mayor de las universidades públicas españolas y, en concreto, de las catalanas, es el de su gobierno" i ens presenta les universitats públiques com un "marco institucional con cierto regusto asambleario que tiene su paradigma en un claustro heterogéneo, pero omnipresente, que elige y por tanto condiciona al rector.(...) Y de esta defectuosa estructura..."


Si canvieu en aquestes frases claustro per parlamento i rector per presidente del Gobierno, ja només cal que Franco ressusciti.

D'entrada, no estan gaire ben informats: des que el PP va modificar la llei d'universitats, els rectors són triats majoritàriament amb una mena de concurs de la senyorita Pepis de ponderacions més que dubtoses; i, en haver incomplert el PSOE (que estrany!) la seva promesa de tornar-ho a deixar com estava abans, fins i tot els rectors elegits pel claustre tenen ara un blindatge antidemocràtic amb majories del tipus Tribunal Konstitucional (amb K d'okupa) que els fa immunes al claustre més hostil (excepte si han aconseguit posar-se en contra fins els membres del claustre que designen ells mateixos).

I si el governant es veu abocat a una manera de governar que l'obligui a recórrer permanentment a la cultura del diàleg, on millor que a les universitats, que en una societat sana han de ser
escola de democràcia, planter de discrepància i cultiu d'alternatives (i dic sana per incloure-hi també tant les societats democràtiques com les privades de democràcia però amb esperit de lluita per obtenir-la).

Però encara ací hem de tornar a dir que no estan gens informats; desgraciadament, l'intervencionisme de l'autoritat (via consells socials, via polítiques de recerca, via política d'absorció del deute acumulat o de financiació de noves necessitats; sempre afavorint els centres dòcils o controlats per gent de la seva corda) ha dut les universitats a acceptar majoritàriament direccions autoritàries que facin anar el vaixell per les aigües que plauen al poder. Com es vehicula aquest autoritarisme? Bàsicament amb dos mecanismes: delegació de funcions i reunions paral·leles.

Per la delegació de funcions, es buiden els òrgans col·legiats de les seves funcions, que es transfereixen a comissions controlades per la direcció. Aquestes comissions reten comptes un cop a l'any i només cal que el poder s'encarregui de visibilitzar que la reunió de la comissió de professorat serà tot seguit (i proveirà o no de places...), la de docència (que repartirà els encàrrecs segons com s'hagi votat la convalidació de les actuacions de les comissions delegades o tornarà a canviar per enèsima vegada els criteris "objectius" per penalitzar els dissidents) i que es faci un toc d'atenció als directors de tesi per tal que recordin als seus doctorands (si formen part de l'òrgan) què és el que convé que votin... en resum, no trobarem cap exemple més evident del clientelisme per les vies més variades per garantir que un departament en pes acata acríticament tot allò que la direcció imposi "perquè cal ser possibilista".

Hi ha contextos en què això no acaba de funcionar, perquè una minoria, immune a represàlies o tant represaliada que ja no hi pot perdre res, es dedica a qüestionar la validesa de tot allò en què s'intenta impedir que l'òrgan decideixi o fiscalitzi. Això passa sobretot en els òrgans generals de la universitat amb els sindicats més bel·ligerants i les associacions d'estudiants. Cap problema. Es converteixen aquestes reunions en pura tramoia: uns dies abans es reuneix la majoria vinculada al poder i organitzen com s'informarà de cada punt i com es presentarà per tal que no es vegi el llautó i després es fa la reunió "oficial", on els temes no cal que siguin debatuts perquè la majoria ja sap en quin sentit ha de votar o sap quins temes millor que no surtin perquè ja hi ha acord de com es gestionaran amb discreció (una de les paraules més emprades en les reunions B); no tenim doble comptabilitat perquè no hi ha ni un ral, però ens podem permetre el luxe de tenir doble governança: la de tramoia amb els membres estatutaris i la de veres, sense la nosa heterogènia amb regust assembleari.

I fins ací allò que la premsa del règim troba que és el problema mayor de las universidades públicas; jo tinc una llista molt llarga de problemes i resulta que cadascun dels problemes d'aquesta llista el trobo més important que el de permetre al rector de poder fer de dictador sense la nosa del claustre, de les delegacions de funcions i de les reunions de tramoia. Us els presento en un ordre que no té cap importància, atesa la manca total d'interès dels partits politics en la recerca i el pensament; si hi hagués diners només per a una part dels problemes, ens podríem demanar quins eren més importants:

• el fet que el 18% del professorat tingui el 51% del poder del claustre
• els sous del personal, tant PDI com PAS
• les misèries pressupostàries dedicades a la recerca
• la conversió a Bolonya a cost zero = conversió zero a costa de Bolonya
• els edificis obsolets
• els espais insuficients
• les dotacions de funcionament regular (biblioteques, revistes científiques, ràtio d'ordinadors...)
• l'escassedat de professorat
• la política de beques
• la política de residències universitàries

en voleu més? Potser menys importants, però en sortirien moltes més.

Permeteu-me que aprofundeixi en un d'aquests punts, perquè de vegades les coincidències resulten cruels: segur que aquests dies us heu inflat de llegir als diaris, veure als noticiaris, escoltar anant amb el cotxe... tot de comparatives dels sous dels controladors aeris espanyols respecte als de la resta d'Europa; on són les dels sous universitaris? Quants anys fa que cap d'aquests mitjans de desinformació ha trobat noticiable comparar els sous que el govern espanyol paga al seu professorat universitari amb el que cobren a la resta d'Europa? Sentiu el tuf?

 A les universitats, el coneixement deixa lloc als formularis d'avaluació d'habilitats i competències per cobrir el dèficit de FP3 a costa de quedar-nos sense 'universitas', però l'important és que governança queda més decent que dictadura.

Llibertat de vot

Quan el nostre Parlament va votar la prohibició de torturar braus, moltes persones es varen fer ressó que per primera vegada (almenys amb transcendència) els partits haguessin respectat la llibertat de vot dels nostres parlamentaris.

En una altra banda he recopilat tots els arguments que conec per justificar que el règim neofranquista té massa dèficits democràtics per considerar que es pot homologar amb els estats europeus. Avui recullo aquesta qüestió en veure com de normal és a la Gran Bretanya que en una votació sobre taxes universitàries sis parlamentaris conservadors voten contra el que prefereix el seu partit i dos s'abstenen,  mentre que el seu soci de govern veu com 21 dels seus 86 parlamentaris voten en contra i 8 s'abstenen.

Veure al nostre Parlament o al de la potència colonial com els nostres parlamentaris voten com ovelles segons el signe que els fa el portantveu del seu grup és una de les ofenses més grans a la sobirania popular d'aquesta farsa de règim. Per això no cal que paguem tants sous i tantes dietes: que el portantveu exerceixi el vot en nom de la nòmina de parlamentaris que té el seu grup i que ho facin en una sala que no costi tant de climatitzar i d'il·luminar.

De fet, si un grup parlamentari tingués tots els seus membres menys el portantveu en estat avançat de gestació. podrien delegar el vot. Si poden delegar el vot per la noble causa de la maternitat,  per què no l'haurien de poder delegar per l'ennoblidora tasca de no aparèixer com estaquirots?

L'obligació de votar segons el que marca el grup parlamentari, juntament amb el finançament corrupte que ningú no vol destapar i que siguin les cùpules qui triïn els candidats i no a la inversa, són les causes que els partits polítics del règim neofranquista siguin instruments dictatorials dels poders fàctics o de minories que els són contràries. Un de tants dèficits democràtics que fan inviable completar la transició a la democràcia mentre no estripem la baralla i n'estrenem una de nova.