Reservat el dret d'admissió

El blog d'un barrinador logoludòpata i iconoclasta. Reservat el dret d'admissió

24 de desembre 2010

La contaminació terrorista de la judicatura

És un tema recurrent que ha tornat a posar sobre la taula en Vicenç Partal amb el seu editorial "Això és un cop d'estat":

Hi estic totalment d'acord, tot i que penso que l'exemple més semblant al nostre és quan el dictador de Paquistan va canviar inconstitucionalment tot el tribunal suprem perquè havia dictaminat que no es podia tornar a presentar a les eleccions. Nosaltres hem patit per passiva allò que al Paquistan fou per activa: un tribunal konstitucional (TK, amb k d'okupa) en què els franquistes han impedit durant anys que se'n renovessin els membres, allargant-ne el mandat anticonstitucionalment.

Ja fa temps que sostinc que el que diu en Vicenç "Els cops d'estat clàssics, els fan els militars. Però a Europa ja són mal vistos" és la causa del que va passar el 23-F: si el monarca escollit per Franco va trigar tant a definir la seva actitud davant del cop va ser mentre esperava que trobessin una fórmula per fer triomfar el cop fent veure que era derrotat; doncs, des que el Tejerazo va triomfar en el fons fent veure que fracassava en les formes, la transició a la democràcia va quedar interrompuda i d'aquest mal coixegem. Alguns diuen ara que les darreres sentències del 2010 han dinamitat el trompetejat pacte constitucional. Per a mi, va néixer tocat i no va resistir la primera andanada.

¿Com es pot entendre, doncs, que la judicatura es presti tan entusiàsticament a la tasca de suplantar la voluntat popular i a la de contribuir a fer realitat el deliri franquista que Espanya acabi sent una sola nació?

Per entendre això hem de recordar que la judicatura va ser una de les tres branques principals de la maquinària terrorista del franquisme, que cap jutge terrorista va pagar pels seus crims durant la transició a l'actual règim neofranquista, que tots varen poder seguir treballant i que varen ser decisius en l'elecció dels seus successors; la llei d'autoamnistia que els franquistes es varen concedir (similar a les que altres colpistes terroristes es varen concedir a l'Argentina, Xile... i que les democràcies sempre han anul·lat) va incloure tots els criminals del Tribunal de Orden Público i també tots els còmplices de les farses dels tribunals militars, com els assassins del President Companys.

Les tres branques a què m'he referit varen actual a ple rendiment durant quaranta anys:
  • els militars, matant quan calia sense tribunals o fent-ne uns de faràndula
  • la policia, torturant sense escrúpols o fent saltar els detinguts des d'un tercer pis
  • la judicatura ordinària, bé acceptant acusacions de crims ordinaris contra persones represaliades per la seva dissidència amb proves fabricades per la policia o simples declaracions dels torturadors que no es permetia contrastar amb testimonis exculpatoris, bé donant carta de legalitat a tota mena de saquejos dels béns de les persones represaliades o exiliades, en benefici dels jerarques del règim, els fills dels quals segueixen avui gaudint d'allò robat;
  • i els tribunals d'excepció, o de orden público, col·laborant a aplicar lleis injustes en dictar sentències criminals.
¿Què en queda, del règim de terror que els jutges franquistes executaven amb zel i rigor? Seguim tenint un tribunal d'excepció, amb el nom canviat, però capaç d'enviar un escamot de vint funcionaris, preparats per matar si cal, a casa d'un vailet que ha demanat que tres multinacionals respectin la llei i etiquetin en català... i seguim tenint les mateixes idees impregnant la judicatura, perquè els jutges terroristes del franquisme no varen ser apartats de les comissions avaluadores per a la contractació de nous jutges i es varen assegurar que les seves idees genocides segueixin ser majoritàries entre els seus successors. Altrament, ¿com s'explicaria que un dels més alts càrrecs de la judicatura fes declaracions racistes contra la llengua catalana (comparant els drets lingüístics amb les sevillanes) i no solament no el destituïssin i expulsessin de la carrera judicial, sinó que el proposessin per al TK?

Respecte a la concepció de l'Audiència nacional com a continuació del Tribunal de Orden Público, em remeto a l'entrevista publicada a la Vanguardia amb el seu president actual:

¿Habrá que cerrar la Audiencia cuando se acabe ETA?
A la Audiencia se le dieron más competencias que las del terrorismo para evitar que fuera considerada un tribunal de orden público. Sus competencias incluyen el crimen organizado. La Audiencia tiene sentido aunque el terrorismo desaparezca. Hay que aprovechar la experiencia acumulada.

Com es pot fer net?

Reivindico que s'apliqui a la judicatura el concepte de "contaminació", com a aportació positiva de la ley de partidos: si una candidatura electoral té un sol membre d'una anterior candidatura que va ser prohibida per connivència amb el terrorisme, es considera que la nova candidatura està contaminada de terrorisme i es prohibeix.

De la mateixa manera, el dia que tinguem una democràcia autèntica i s'anul·li la llei d'autoamnistia dels terroristes franquistes (que és l'únic que queda de la transició), tots els jutges terroristes (no solament els del TOP i dels tribunals marcials contra dissidents, també els de la justícia ordinària que hagin substanciat causes que instrumentalitzaven maniobres repressives) seran condemnats pels seus crims, que hauran de ser reparats. Però, a més, es revisaran totes les comissions de nomenament de nous jutges en què hagin intervingut jutges terroristes, perquè els nous jutges estan contaminats de terrorisme i hauran de ser apartats provisionalment dels seus càrrecs, fins que noves comissions en què no hi hagi cap jutge terrorista ni cap jutge contaminat de terrorisme avaluïn segons criteris democràtics la seva vàlua professional.

I que ningú es pensi que això no ens ha d'afectar als catalans el dia que recuperem la independència: de la mateixa manera que l'estat d'Israel va seguir perseguint els genocides encara que no fossin ciutadans del seu estat, Catalunya mai no podrà renunciar a veure condemnats els genocides, encara que faci dos-cents anys que hagin mort i tant si la seva víctima fou el President Companys com si fou un simple tresorer d'una coral obrera.