Reservat el dret d'admissió

El blog d'un barrinador logoludòpata i iconoclasta. Reservat el dret d'admissió

10 de febrer 2012

La invenció d'un estat i l'esport com a símbol

Ja he parlat en altres ocasions de l'obcecació dels espanyolistes per fer realitat el deliri franquista d'unificar els pobles sotmesos a l'estat espanyol en una sola nació. Encara que reneguin dels mètodes terroristes del règim franquista, per a mi segueixen sent franquistes tots els que aspiren a culminar el genocidi lingüístic i cultural per poder dir "Ehpanya una". Com ho són també tots els que accepten com a cap d'estat l'exvicedictador franquista, cosa que vol dir que accepten que hi ha parcel·les de la sobirania popular segrestades pel règim neofranquista.

Han tingut la mala sort que, des que varen inventar-se Espanya amb la constitució del 1812, l'engendre no ha deixat d'encongir-se'ls, sigui pels vint-i-dos països que han fet guerres per deixar d'estar sota el seu jou i les seves fletxes (rècord Guiness), sigui pels trossos que s'han anat venent al millor postor (la Florida i mitja Amèrica del nord per cinc milions de dòlars el 1819, les illes Carolines -venudes per 25 milions de pessetes- el 1899, el Sàhara occidental el 1975...). Però la seva dèria uniformista no coneix límits, imposant la seva dictadura lingüística, l'uniformisme en les fetes tradicionals, la implantació artificial de la barbàrie de la tortura de braus, la identificació del flamenco com l'únic folklore genuïnament panhispànic... i no en queda al marge la suma de tantes i tantes energies i voluntats per fer del Real Madrid l'emblema dels espanyols.

Se'ls veu el llautó, si un s'hi fixa, però l'allau de soroll mediàtic cap als seus postulats fa que se'ns acabi esmorteïnt els detalls significatius. Per exemple, ara resulta que això dels braus no és d'Interior sinó de Cultura, però allà on es decideixen les essències pàtries, que és al ministeri d'Hisenda, des de sempre l'epígraf fiscal diu "artistas y toreros": en què quedem, no era art, això de torturar animals? Llavors, a què ve la redundància d'incloure els toreros amb els artistes però explicitant-los? Si diguessin "Artistas y escultores", entendríem que no consideren artistes els escultors... O sigui que no s'ho creuen ni ells.

I en la línia d'engrandir artificiosament el Real Madrid com si mai hagués estat res sense els ajuts i les trampes de tota mena, s'hi val tot: posar al mateix nivell les copes de costellada que va guanyar als anys 50 i 60 que la Champions que només ha conquerit tres vegades [cal recordar que durant el franquisme dur la lliga espanyola era un conjunt d'entrenaments tutelats pel règim de cara a muscular l'equip per competir amb els de les altres dictadures (dinamos, partizans i estrelles roges...)?]; intentar comparar la seva estructura social (inflada a base de patrocinis que s'acaben pagant amb les cuines de tots els hospitals públics, amb la compra de telefonia per a tantes delegacions ministerials, amb la dotació de llet per a casernes de tota mena...) amb la del millor club del món!

Crec que cal fer tots els esforços possibles per desemmascarar aquestes campanyes que cerquen imposar una identitat única inventada a imatge i semblança de la identitat castellana i que duu a ridículs com el de donar el premi Príncipe de Astúries de l'esport no pas a l'equip que ha meravellat l'univers futbolístic sinó a la còpia de bijuteria que n'ha fet la selecció espanyola.

Per això dedicaré un post específicament als factors que segueixen en ple segle XXI distorsionant la lliga de futbol per suplementar la manca d'estatura del Madrid i amagar les seves misèries.