De vegades em trobo gent que es resisteix a admetre que no vivim en democràcia. "Home, hi ha votacions", diuen; els responc que també n'hi havia sota el règim del criminalíssimo Franco i el vicedictador Juan Carlos. No acabo d'acabar el document on recullo els dèficits democràtics de la constitució neofranquista, perquè algun dels apartats no para de créixer.
De tant, en tant, però, el món civilitzat ens regala amb exemples que parlen per si sols, com quan un jutge israelià va interrompre i suspendre un acte propagandístic del seu primer ministre per ser contrari a la llei electoral; aquí no tenim a tot el país prou jutges per interrompre els actes eufemísticament anomenats preelectorals d'una sola ciutat.
Un terreny especialment productiu és el de la mentida, especialment simbòlic per diferenciar les democràcies de veritat d'això que patim la majoria de les nacions ibèriques.
Recentment ha dimitit un ministre britànic per haver mentit quan encara no era ministre. No fa tant que el ministre de defensa alemany va mentir per una falsedat en relació a la seva tesi doctoral; i va dimitir.
A casa nostra, tenim una vicepresidenta del govern que va mentir sobre la seva qualificació professional i segueix ostentant el càrrec, l'escó al parlament i els fums que la caracteritzen. Ens podem refiar d'una persona que menteix en un aspecte de la seva vida tan fàcil de desemmascarar? Què hem de suposar que fa en tot allò altre que no és tan fàcil de descobrir?
Però, amb els temps que corren, encara es pot entendre una mentida "llesta" com aquesta, al cap i a la fi s'hi juga la feina o l'atur (qui li donarà feina, el dia que salti...?). Resulta molt més difícil d'entendre una mentida imbecil, d'aquelles que no duen enlloc ni reporten cap benefici a qui la perpreta i que en mostren la feblesa del manipulador compulsiu. Em refereixo a la molt impresentable presidenta del parlament de Catalunya i al sainet que va protagonitzar inventant-se que la mesa del parlament havia aprovat censurar els diputats: el nostre parlament instaurant la censura? No solament és una mentida imbecil, la trobo ofensiva. Senyora fada fada de fat fútil: si la mesa hagués aprovat censurar els diputats, tenia l'obligació de fer-ho públic abans de conençar la sessió i no pas quan el diputat dels Colono's li va demanar empara; a més, no hauria hagut de produir-se aquesta petició d'empara, car la mesa hauria hagut de cridar a l'ordre el diputat que es rebel·lava contra aquesta censura. Doncs, si resultés que no és una mentidera compulsiva impresentable, llavors vol dir que és incompetent XXXL.
A les democràcies de veritat, faltar a la veritat és faltar a la democràcia. A les monarquies bananeres, la mentida és un instrument intrínsec de la corrupció política i econòmica generalitzada i els polítics enxampats mentint no s'han de preocupar de dimitir, perquè justament han mostrat que estan perfectament adaptats al medi.
I això passa a tots els nivells. Fins i tot jo tinc la meva pròpia experiència d'un vicerector prevaricador per protegir un mentider. Però això quedarà per a la meva biografia...
