Ja he parlat en altres ocasions de l'obcecació dels espanyolistes per fer realitat el deliri franquista d'unificar els pobles sotmesos a l'estat espanyol en una sola nació. Encara que reneguin dels mètodes terroristes del règim franquista, per a mi segueixen sent franquistes tots els que aspiren a culminar el genocidi lingüístic i cultural per poder dir "Ehpanya una". Com ho són també tots els que accepten com a cap d'estat l'exvicedictador franquista, cosa que vol dir que accepten que hi ha parcel·les de la sobirania popular segrestades pel règim neofranquista.
Han tingut la mala sort que, des que varen inventar-se Espanya amb la constitució del 1812, l'engendre no ha deixat d'encongir-se'ls, sigui pels vint-i-dos països que han fet guerres per deixar d'estar sota el seu jou i les seves fletxes (rècord Guiness), sigui pels trossos que s'han anat venent al millor postor (la Florida i mitja Amèrica del nord per cinc milions de dòlars el 1819, les illes Carolines -venudes per 25 milions de pessetes- el 1899, el Sàhara occidental el 1975...). Però la seva dèria uniformista no coneix límits, imposant la seva dictadura lingüística, l'uniformisme en les festes tradicionals, la implantació artificial de la barbàrie de la tortura de braus, la identificació del flamenco com l'únic folklore genuïnament panhispànic... i no en queda al marge la suma de tantes i tantes energies i voluntats per fer del Real Madrid l'emblema dels espanyols.
Se'ls veu el llautó, si un s'hi fixa, però l'allau de soroll mediàtic cap als seus postulats fa que se'ns acabi esmorteïnt els detalls significatius. Per exemple, ara resulta que això dels braus no és d'Interior sinó de Cultura, però allà on es decideixen les essències pàtries, que és al ministeri d'Hisenda, des de sempre l'epígraf fiscal diu "artistas y toreros": en què quedem, no era art, això de torturar animals? Llavors, a què ve la redundància d'incloure els toreros amb els artistes però explicitant-los? Si diguessin "Artistas y escultores", entendríem que no consideren artistes els escultors... O sigui que no s'ho creuen ni ells.
I en la línia d'engrandir artificiosament el Real Madrid com si mai hagués estat res sense els ajuts i les trampes de tota mena, s'hi val tot: posar al mateix nivell les copes de costellada que va guanyar als anys 50 i 60 que la Champions que només ha conquerit tres vegades [cal recordar que durant el franquisme dur la lliga espanyola era un conjunt d'entrenaments tutelats pel règim de cara a muscular l'equip per competir amb els de les altres dictadures (dinamos, partizans i estrelles roges...)?]; intentar comparar la seva estructura social (inflada a base de patrocinis que s'acaben pagant amb les cuines de tots els hospitals públics, amb la compra de telefonia per a tantes delegacions ministerials, amb la dotació de llet per a casernes de tota mena...) amb la del millor club del món!
Crec que cal fer tots els esforços possibles per desemmascarar aquestes campanyes que cerquen imposar una identitat única inventada a imatge i semblança de la identitat castellana i que duu a ridículs com el de donar el premi Príncipe de Astúries de l'esport no pas a l'equip que ha meravellat l'univers futbolístic sinó a la còpia de bijuteria que n'ha fet la selecció espanyola.
Per això dedicaré un post específicament als factors que segueixen en ple segle XXI distorsionant la lliga de futbol per suplementar la manca d'estatura del Madrid i amagar les seves misèries.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges
10 de febrer 2012
08 de gener 2011
Cal suprimir els peatges?
Evidentment, si els suprimim ens tocarà pagar de cop molt més del que s'hauria pagat en els segles de concessió que queda: mal negoci.
A més, si els suprimim, ni els turistes ni els transportistes no pagaran per usar les autopistes; però si anem a molts altres països, sí que pagarem: mal negoci.
Si suprimim els peatge, influirem negativament en el transport públic, que és el que realment convé promoure: mal negoci.
La meva alternativa és que els peatges pugin (tant com calgui per cobrir el cost real i, en tot cas, que els residents tinguin descompte via TeleTac o retorns via declaració de la Renda.
A més, si els suprimim, ni els turistes ni els transportistes no pagaran per usar les autopistes; però si anem a molts altres països, sí que pagarem: mal negoci.
Si suprimim els peatge, influirem negativament en el transport públic, que és el que realment convé promoure: mal negoci.
La meva alternativa és que els peatges pugin (tant com calgui per cobrir el cost real i, en tot cas, que els residents tinguin descompte via TeleTac o retorns via declaració de la Renda.
D'acord amb Rajoy sobre la unitat d'Espanya!
Diu el Rajoy que el suposat arxiu de Salamanca és un símbol de la unitat d'Espanya: no puc estar-hi més d'acord.
Perquè, com la unitat d'Espanya, també l'arxiu de Salamanca s'ha obtingut per rapinya gràcies a l'exercici execrable de la violència.
Perquè, com la unitat d'Espanya, també l'arxiu de Salamanca viola drets elementals, en el cas de l'arxiu, la propietat privada i en el cas de la "unitat" d'Espanya, el dret d'autodeterminació.
Perquè en tots dos casos es fan servir excuses que insulten la intel·ligència, en un cas la unitat d'arxiu que s'ha conculcat en els centenars d'arxius catalans expoliats, en l'altre cas una suposada solidaritat obligatòria entre "regiones" que no se'ns deixa exercir amb els nostres compatriotes de la part de Catalunya venuda a França amb la "pau" dels Pirineus.
En els dos casos, cal retornar els seus drets als expoliats!
Perquè, com la unitat d'Espanya, també l'arxiu de Salamanca s'ha obtingut per rapinya gràcies a l'exercici execrable de la violència.
Perquè, com la unitat d'Espanya, també l'arxiu de Salamanca viola drets elementals, en el cas de l'arxiu, la propietat privada i en el cas de la "unitat" d'Espanya, el dret d'autodeterminació.
Perquè en tots dos casos es fan servir excuses que insulten la intel·ligència, en un cas la unitat d'arxiu que s'ha conculcat en els centenars d'arxius catalans expoliats, en l'altre cas una suposada solidaritat obligatòria entre "regiones" que no se'ns deixa exercir amb els nostres compatriotes de la part de Catalunya venuda a França amb la "pau" dels Pirineus.
En els dos casos, cal retornar els seus drets als expoliats!
Restablir la democràcia
El Sr. Zapatero ens està desconcertant amb la pressa que té per certes coses i no per a d'altres.
Si aquesta democràcia ja era prou limitada el 1978, si després del 23-F i LOAPAs encara va quedar més limitada, el summum de les retallades han estat els atacs al dret d'associació i a la llibertat d'expressió articulats en la "Ley de partidos" del senyor Aznar, amb el suport dels franquistes d'esquerra que llavors manaven al PSOE: que potser segueixen manant els IBARRA, MÚGICA i altres franquistes de trista memòria?
ZP, restaura la democràcia!
Si aquesta democràcia ja era prou limitada el 1978, si després del 23-F i LOAPAs encara va quedar més limitada, el summum de les retallades han estat els atacs al dret d'associació i a la llibertat d'expressió articulats en la "Ley de partidos" del senyor Aznar, amb el suport dels franquistes d'esquerra que llavors manaven al PSOE: que potser segueixen manant els IBARRA, MÚGICA i altres franquistes de trista memòria?
ZP, restaura la democràcia!
Abstenció? La ciutadania no es xuma el dit
S'acaben de fer públics els índexs de participació a les eleccions europees i els representants dels partits diuen, amb altres paraules, que caldrà renyar els ciutadans per no haver-se-les pres seriosament.
No hi ha pitjor sord que el que no vol sentir-hi; perquè el que ha passat és exactament el contrari: la ciutadania ha entès perfectament que el parlament europeu no té poder real i és una despesa supèrflua.
Doncs, és als polítics a qui cal renyar, per no creure en la democràcia, per haver muntat un sistema en què els eurodiputats no tenen el poder real que tindrien en una democràcia: elegir el govern d'Europa.
No hi ha pitjor sord que el que no vol sentir-hi; perquè el que ha passat és exactament el contrari: la ciutadania ha entès perfectament que el parlament europeu no té poder real i és una despesa supèrflua.
Doncs, és als polítics a qui cal renyar, per no creure en la democràcia, per haver muntat un sistema en què els eurodiputats no tenen el poder real que tindrien en una democràcia: elegir el govern d'Europa.
La noia que va dir que NO al seu pretendent
Això era una jove bojament enamorada d'un galant.
Un bon dia, ell li va demanar que es casés amb ell. I ella va ser feliç, fins que ell li va donar a entendre que, un cop casada, seria la seva esclava.
Pobra noia, què havia de fer? Dir-li que sí i ser una esclava per sempre més? Fugir del seu costat? O dir-li que no ara, amb l'esperança que això el fes reflexionar i li proposés un matrimoni digne entre iguals?
La UE ens proposa que diguem sí a una constitució que perpetuarà l'esclavitud lingüística dels catalans.
Desmuntaran la UE si guanya el NO a Catalunya? O bé se'n preguntaran les causes? O, simplement, els importarà un rave?
Un bon dia, ell li va demanar que es casés amb ell. I ella va ser feliç, fins que ell li va donar a entendre que, un cop casada, seria la seva esclava.
Pobra noia, què havia de fer? Dir-li que sí i ser una esclava per sempre més? Fugir del seu costat? O dir-li que no ara, amb l'esperança que això el fes reflexionar i li proposés un matrimoni digne entre iguals?
La UE ens proposa que diguem sí a una constitució que perpetuarà l'esclavitud lingüística dels catalans.
Desmuntaran la UE si guanya el NO a Catalunya? O bé se'n preguntaran les causes? O, simplement, els importarà un rave?
És la mateixa policia?
És la mateixa policia la que envia 20 agents antiterroristes a capturar un adolescent de 14 anys (que, ingènuament, s'havia cregut la Constitució espanyola i pretenia tenir el dret d'usar el català en anar a comprar) la que no ha resolt en vint-i-cinc anys cap ni un dels casos d'agressions terroristes de l'escòria franquista contra els defensors de la cultura valenciana o contra els repetidors de TV3 a les Illes?
Què vol dir equinacional?
Equinacional significa "participat equitativament per les diverses nacions d'un estat o organisme plurinacional".
L'exemple ens el dóna la Constitució imposada per la Unió europea a l'Estat de Sèrbia i Montenegro, on l'equivalent del tribunal constitucional està integrat per un nombre igual de jutges de cada nació o on el parlament té un nombre de parlamentaris proporcional a la població però els acords han d'obtenir majoria per separat entre els diputats de cada nació, de manera que s'evita l'hegemonisme.
yu2002.htm
yu2003.htm
L'exemple ens el dóna la Constitució imposada per la Unió europea a l'Estat de Sèrbia i Montenegro, on l'equivalent del tribunal constitucional està integrat per un nombre igual de jutges de cada nació o on el parlament té un nombre de parlamentaris proporcional a la població però els acords han d'obtenir majoria per separat entre els diputats de cada nació, de manera que s'evita l'hegemonisme.
Nacionalitats i C78
Els savis es debaten sobre si cal reformar o no la Constitució del 78.
Vés a saber; en tot cas, cal una Llei Orgànica d'Harmonització de les Nacionalitats que la desenvolupi i que estableixi els mateixos drets per a cadascuna de les quatre nacions espanyoles (bascos, castellans, catalans i gallecs):
1. Repartiment equitatiu de les capitalitats i dels principals càrrecs de l'Estat
2. Caràcter equinacional dels òrgans de mediació
3. Reciprocitat en els drets i deures
Mentre no s'aprovi aquesta llei o se n'incorpori l'esperit a la Constitució, els espanyols no són iguals davant la llei: els que pertanyen a la nació castellana (o Països castellans) controlen hegemònicament tots els mecanismes de poder de l'estat en detriment de Galícia, Països bascos i Països catalans.
Vés a saber; en tot cas, cal una Llei Orgànica d'Harmonització de les Nacionalitats que la desenvolupi i que estableixi els mateixos drets per a cadascuna de les quatre nacions espanyoles (bascos, castellans, catalans i gallecs):
1. Repartiment equitatiu de les capitalitats i dels principals càrrecs de l'Estat
2. Caràcter equinacional dels òrgans de mediació
3. Reciprocitat en els drets i deures
Mentre no s'aprovi aquesta llei o se n'incorpori l'esperit a la Constitució, els espanyols no són iguals davant la llei: els que pertanyen a la nació castellana (o Països castellans) controlen hegemònicament tots els mecanismes de poder de l'estat en detriment de Galícia, Països bascos i Països catalans.
Al PP li agrada el bilingüisme
Almenys, això diuen a les Illes; perquè a Ceuta i a Melilla, no, que no els agrada; a Castella-Lleó, on el franquista Aznar va ser president durant 10 anys sense fer res pel gallec i l'asturià que encara s'hi parlen, no, que no els agrada el bilingüisme; a l'enclavament portuguès d'Olivença, no, que no els agrada el bilingüisme. A Irunya, tampoc. A l'Aragó, tampoc. A les Illes, sí que li agrada el bilingüisme al PP: impedirà l'escola normal en català, farà una televisió provinciana en castellà, bilingüitzarà els premis literaris...
Als amics de la llengua els proposo que exigeixin al PP coherència: que no es pugui vendre ni un sol llibre en castellà si no hi ha també la traducció al català (si cal, en menorquí, en solleric, en formenterenc, en porrerenc...), que no es puguin vendre diaris si no són bilingües o si no tenen traducció a les dues-centes modalitats locals del català a les Illes; que no es pugui projectar cap pel·lícula si no és bilingüe o n'hi ha doblatge a totes les modalitats de la llengua a les Illes, que no es pugui vendre cap cedé que contingui el castellà si no hi ha a més el català...
Si volen jugar al bilingüisme, que hi juguin sense fer trampes. O és que el bilingüisme del PP a les Illes és el bilingüisme castellà-alemany?
Escrit el 8-8-2004
Als amics de la llengua els proposo que exigeixin al PP coherència: que no es pugui vendre ni un sol llibre en castellà si no hi ha també la traducció al català (si cal, en menorquí, en solleric, en formenterenc, en porrerenc...), que no es puguin vendre diaris si no són bilingües o si no tenen traducció a les dues-centes modalitats locals del català a les Illes; que no es pugui projectar cap pel·lícula si no és bilingüe o n'hi ha doblatge a totes les modalitats de la llengua a les Illes, que no es pugui vendre cap cedé que contingui el castellà si no hi ha a més el català...
Si volen jugar al bilingüisme, que hi juguin sense fer trampes. O és que el bilingüisme del PP a les Illes és el bilingüisme castellà-alemany?
Escrit el 8-8-2004
Clos reconeix la censura al Fòrum
El batlle de BCN, el senyor Clos, intenta minimitzar les crítiques que ha rebut el fòrum per la ferum antiètica dels seus patrocinadors dient que ara que el govern central no s'hi oposa, ara es podrà criticar la guerra d'Irac al fòrum.
No cal sumar ni restar gaire per veure-hi un reconeixement implícit de la censura amb què treballen els intel·lectuals de pessebre que intenten dotar-lo de continguts.
No cal sumar ni restar gaire per veure-hi un reconeixement implícit de la censura amb què treballen els intel·lectuals de pessebre que intenten dotar-lo de continguts.
L'esclavitud lingüística
Els esclaus treballen per als seus amos sense cobrar per la feina que fan.
Doncs, quan una persona és obligada a treballar de franc per a una altra persona, estem davant d'un cas d'esclavitud.
Si un suec envia una petició a la UE i el funcionari que la rep no sap suec, encarrega una traducció de l'escrit als serveis de la UE, traducció que fa un professional que paguem entre tots.
Si un català envia una petició a la UE, li és retornada per tal que la tradueixi a una de les llengües oficials de la UE, traducció que ha de fer de franc l'interessat o que ha d'encarregar i pagar de la seva butxaca.
Quan un funcionari espanyol imposa a un català que li faci de traductor de franc, l'està sotmetent a esclavatge lingüístic
2004, any internacional contra l'esclavitud: acabem amb l'esclavitud lingüística!
Doncs, quan una persona és obligada a treballar de franc per a una altra persona, estem davant d'un cas d'esclavitud.
Si un suec envia una petició a la UE i el funcionari que la rep no sap suec, encarrega una traducció de l'escrit als serveis de la UE, traducció que fa un professional que paguem entre tots.
Si un català envia una petició a la UE, li és retornada per tal que la tradueixi a una de les llengües oficials de la UE, traducció que ha de fer de franc l'interessat o que ha d'encarregar i pagar de la seva butxaca.
Quan un funcionari espanyol imposa a un català que li faci de traductor de franc, l'està sotmetent a esclavatge lingüístic
2004, any internacional contra l'esclavitud: acabem amb l'esclavitud lingüística!
La importància de ser català
Ser català no és ni millor ni pitjor, és diferent...
Quina importància pot tenir dilucidar què és el que defineix una persona com a català?
La mateixa que pot tenir saber si una persona és lituana, eslovena, cubana o saharaui. Mentre la constitució neofranquista d'Espanya i la netament genocida de França no es democratitzin en la qüestió nacional i no reconeguin el dret d'autodeterminació dels pobles, no té gaire transcendència què defineix la catalanitat.
Però quan Espanya i França superin els règims genocides actuals i admetin el dret del poble català a autodeterminar-se, com se li ha reconegut recentment als pobles d'Eslovènia, d'Eslovàquia, d'Estònia, d'Ucraïna, de Lituània, de Geòrgia, de Macedònia... caldrà arbitrar un criteri per decidir qui participa en el referèndum d'autodeterminació.
Pels mateixos motius pels quals els demòcrates d'arreu no considerem acceptable que els marroquins que viuen i treballen al Sàhara puguin participar en el referèndum que propicia (massa tímidament) l'ONU, el referèndum d'autodeterminació del poble català exigirà un cens del poble català. En aquest cens ningú no hi haurà de ser inclòs contra la seva voluntat, però no s'hi podrà afegir tothom que ho pretengui: només catalans i catalanes en podran formar part.
En resum, perquè arribem a tenir plena democràcia cal el reconeixement del dret d'autodeterminació (que només neguen els franquistes i els genocides) que no es podrà efectuar sense que abans donem resposta a la pregunta: qui és català?
És català qui parla català!
Escrit el 2003/08/01
Quina importància pot tenir dilucidar què és el que defineix una persona com a català?
La mateixa que pot tenir saber si una persona és lituana, eslovena, cubana o saharaui. Mentre la constitució neofranquista d'Espanya i la netament genocida de França no es democratitzin en la qüestió nacional i no reconeguin el dret d'autodeterminació dels pobles, no té gaire transcendència què defineix la catalanitat.
Però quan Espanya i França superin els règims genocides actuals i admetin el dret del poble català a autodeterminar-se, com se li ha reconegut recentment als pobles d'Eslovènia, d'Eslovàquia, d'Estònia, d'Ucraïna, de Lituània, de Geòrgia, de Macedònia... caldrà arbitrar un criteri per decidir qui participa en el referèndum d'autodeterminació.
Pels mateixos motius pels quals els demòcrates d'arreu no considerem acceptable que els marroquins que viuen i treballen al Sàhara puguin participar en el referèndum que propicia (massa tímidament) l'ONU, el referèndum d'autodeterminació del poble català exigirà un cens del poble català. En aquest cens ningú no hi haurà de ser inclòs contra la seva voluntat, però no s'hi podrà afegir tothom que ho pretengui: només catalans i catalanes en podran formar part.
En resum, perquè arribem a tenir plena democràcia cal el reconeixement del dret d'autodeterminació (que només neguen els franquistes i els genocides) que no es podrà efectuar sense que abans donem resposta a la pregunta: qui és català?
És català qui parla català!
Escrit el 2003/08/01
02 de gener 2011
La democràcia no és blanc o negre
Hi ha gent que pensa que si hi ha votacions ja hi ha democràcia. Segurament no saben que totes les dictadures obliguen a votar (Franco obtenia majories del 99,9 per cent).
La democràcia no és binària, sí o no, sinó gradual (més o menys) segons els dèficits democràtics que tingui un règim.
I no és igual per a tots els ciutadans d'un estat, perquè la democràcia és més o menys deficitària segons el grau de respecte pels drets individuals i col·lectius que tingui: un país que no reconegui el dret al matrimoni dels homosexuals i a més no reconegui el dret de vot a les dones ni als negres té la següent escala de democràcia: mascle heterosexual blanc / mascle blanc homosexual o femella blanca heterosexual o mascle negre heterosexual / femella negra homosexual. Deixo en un segon nivell tres combinacions perquè crec que depèn de la importància que tingui per a cada persona el dret de vot o el dret al matrimoni com li afecten aquestes limitacions, però queda clar que la més discriminada en aquest supòsit és la que pateix les tres discriminacions: a una femella negra homosexual no li queda ni el subterfugi de canviar-se el sexe a desgrat per accedir als drets que se li neguen...
És per aquest motiu que els dèficits democràtics del règim neofranquista no afecten per igual els ciutadans a qui concerneixen (voluntàriament o en contra de la seva voluntat) les lleis espanyoles: el fet que la constitució neofranquista del 1978 tingui un article racista (3.1) que dóna als ciutadans d'ètnia castellana uns drets que nega als altres i estableix unes obligacions lingüístiques per als ciutadans de les altres ètnies que no afecten els d'ètnia castellana implica que els dèficits democràtics del règim neofranquista són més aguts per als ciutadans de les nacions perifèriques (en sentit geogràfic i polític).
Tenim el clixé de Suïssa com a model de democràcia, però fins al 1968, quan va concedir el dret de vot a les dones, no era igual de democràtica per a elles que per a ells. En canvi, en relació amb els drets lingüístics, el 1848 els suïssos eren infinitament més democràtics que els espanyols o els francesos del segle XXI.
Mentre els ciutadans no siguin iguals davant la llei, un règim no pot considerar-se un estat de dret. El franquisme "atado y bien atado".
La democràcia no és binària, sí o no, sinó gradual (més o menys) segons els dèficits democràtics que tingui un règim.
I no és igual per a tots els ciutadans d'un estat, perquè la democràcia és més o menys deficitària segons el grau de respecte pels drets individuals i col·lectius que tingui: un país que no reconegui el dret al matrimoni dels homosexuals i a més no reconegui el dret de vot a les dones ni als negres té la següent escala de democràcia: mascle heterosexual blanc / mascle blanc homosexual o femella blanca heterosexual o mascle negre heterosexual / femella negra homosexual. Deixo en un segon nivell tres combinacions perquè crec que depèn de la importància que tingui per a cada persona el dret de vot o el dret al matrimoni com li afecten aquestes limitacions, però queda clar que la més discriminada en aquest supòsit és la que pateix les tres discriminacions: a una femella negra homosexual no li queda ni el subterfugi de canviar-se el sexe a desgrat per accedir als drets que se li neguen...
És per aquest motiu que els dèficits democràtics del règim neofranquista no afecten per igual els ciutadans a qui concerneixen (voluntàriament o en contra de la seva voluntat) les lleis espanyoles: el fet que la constitució neofranquista del 1978 tingui un article racista (3.1) que dóna als ciutadans d'ètnia castellana uns drets que nega als altres i estableix unes obligacions lingüístiques per als ciutadans de les altres ètnies que no afecten els d'ètnia castellana implica que els dèficits democràtics del règim neofranquista són més aguts per als ciutadans de les nacions perifèriques (en sentit geogràfic i polític).
Tenim el clixé de Suïssa com a model de democràcia, però fins al 1968, quan va concedir el dret de vot a les dones, no era igual de democràtica per a elles que per a ells. En canvi, en relació amb els drets lingüístics, el 1848 els suïssos eren infinitament més democràtics que els espanyols o els francesos del segle XXI.
Mentre els ciutadans no siguin iguals davant la llei, un règim no pot considerar-se un estat de dret. El franquisme "atado y bien atado".
17 de desembre 2010
Per què diuen GOVERNANÇA si volen dir DICTADURA?
Llegeixo al Periòdico del divendres, 17 de desembre del 2010, que sembla que hi ha un:
EL DEBAT SOBRE EL MODEL DE GOVERNANÇA
Els consells socials advoquen per treure poder als rectors
La proposta deixa el govern en mans d'una majoria aliena a la universitat
(...)
El document subscrit pels set presidents dels consells socials de les universitats públiques catalanes en el qual es descriu com ha de ser el model de governança de les universitats advoca per reforçar l'autoritat dels màxims dirigents de la institució, però al mateix temps proposa desplaçar els rectors com a primers responsables del govern universitari i deixar-lo en mans d'un professional «de prestigi en el món social o econòmic» i aliè a l'àmbit acadèmic. (la negreta és meva)
i l'editorial de la Vanguardia de la mateixa data sobre"El gobierno de las universidades" diu que és "bien sabido que el problema mayor de las universidades públicas españolas y, en concreto, de las catalanas, es el de su gobierno" i ens presenta les universitats públiques com un "marco institucional con cierto regusto asambleario que tiene su paradigma en un claustro heterogéneo, pero omnipresente, que elige y por tanto condiciona al rector.(...) Y de esta defectuosa estructura..."
Si canvieu en aquestes frases claustro per parlamento i rector per presidente del Gobierno, ja només cal que Franco ressusciti.
D'entrada, no estan gaire ben informats: des que el PP va modificar la llei d'universitats, els rectors són triats majoritàriament amb una mena de concurs de la senyorita Pepis de ponderacions més que dubtoses; i, en haver incomplert el PSOE (que estrany!) la seva promesa de tornar-ho a deixar com estava abans, fins i tot els rectors elegits pel claustre tenen ara un blindatge antidemocràtic amb majories del tipus Tribunal Konstitucional (amb K d'okupa) que els fa immunes al claustre més hostil (excepte si han aconseguit posar-se en contra fins els membres del claustre que designen ells mateixos).
I si el governant es veu abocat a una manera de governar que l'obligui a recórrer permanentment a la cultura del diàleg, on millor que a les universitats, que en una societat sana han de ser
escola de democràcia, planter de discrepància i cultiu d'alternatives (i dic sana per incloure-hi també tant les societats democràtiques com les privades de democràcia però amb esperit de lluita per obtenir-la).
Però encara ací hem de tornar a dir que no estan gens informats; desgraciadament, l'intervencionisme de l'autoritat (via consells socials, via polítiques de recerca, via política d'absorció del deute acumulat o de financiació de noves necessitats; sempre afavorint els centres dòcils o controlats per gent de la seva corda) ha dut les universitats a acceptar majoritàriament direccions autoritàries que facin anar el vaixell per les aigües que plauen al poder. Com es vehicula aquest autoritarisme? Bàsicament amb dos mecanismes: delegació de funcions i reunions paral·leles.
Per la delegació de funcions, es buiden els òrgans col·legiats de les seves funcions, que es transfereixen a comissions controlades per la direcció. Aquestes comissions reten comptes un cop a l'any i només cal que el poder s'encarregui de visibilitzar que la reunió de la comissió de professorat serà tot seguit (i proveirà o no de places...), la de docència (que repartirà els encàrrecs segons com s'hagi votat la convalidació de les actuacions de les comissions delegades o tornarà a canviar per enèsima vegada els criteris "objectius" per penalitzar els dissidents) i que es faci un toc d'atenció als directors de tesi per tal que recordin als seus doctorands (si formen part de l'òrgan) què és el que convé que votin... en resum, no trobarem cap exemple més evident del clientelisme per les vies més variades per garantir que un departament en pes acata acríticament tot allò que la direcció imposi "perquè cal ser possibilista".
Hi ha contextos en què això no acaba de funcionar, perquè una minoria, immune a represàlies o tant represaliada que ja no hi pot perdre res, es dedica a qüestionar la validesa de tot allò en què s'intenta impedir que l'òrgan decideixi o fiscalitzi. Això passa sobretot en els òrgans generals de la universitat amb els sindicats més bel·ligerants i les associacions d'estudiants. Cap problema. Es converteixen aquestes reunions en pura tramoia: uns dies abans es reuneix la majoria vinculada al poder i organitzen com s'informarà de cada punt i com es presentarà per tal que no es vegi el llautó i després es fa la reunió "oficial", on els temes no cal que siguin debatuts perquè la majoria ja sap en quin sentit ha de votar o sap quins temes millor que no surtin perquè ja hi ha acord de com es gestionaran amb discreció (una de les paraules més emprades en les reunions B); no tenim doble comptabilitat perquè no hi ha ni un ral, però ens podem permetre el luxe de tenir doble governança: la de tramoia amb els membres estatutaris i la de veres, sense la nosa heterogènia amb regust assembleari.
I fins ací allò que la premsa del règim troba que és el problema mayor de las universidades públicas; jo tinc una llista molt llarga de problemes i resulta que cadascun dels problemes d'aquesta llista el trobo més important que el de permetre al rector de poder fer de dictador sense la nosa del claustre, de les delegacions de funcions i de les reunions de tramoia. Us els presento en un ordre que no té cap importància, atesa la manca total d'interès dels partits politics en la recerca i el pensament; si hi hagués diners només per a una part dels problemes, ens podríem demanar quins eren més importants:
en voleu més? Potser menys importants, però en sortirien moltes més.
Permeteu-me que aprofundeixi en un d'aquests punts, perquè de vegades les coincidències resulten cruels: segur que aquests dies us heu inflat de llegir als diaris, veure als noticiaris, escoltar anant amb el cotxe... tot de comparatives dels sous dels controladors aeris espanyols respecte als de la resta d'Europa; on són les dels sous universitaris? Quants anys fa que cap d'aquests mitjans de desinformació ha trobat noticiable comparar els sous que el govern espanyol paga al seu professorat universitari amb el que cobren a la resta d'Europa? Sentiu el tuf?
A les universitats, el coneixement deixa lloc als formularis d'avaluació d'habilitats i competències per cobrir el dèficit de FP3 a costa de quedar-nos sense 'universitas', però l'important és que governança queda més decent que dictadura.
EL DEBAT SOBRE EL MODEL DE GOVERNANÇA
Els consells socials advoquen per treure poder als rectors
La proposta deixa el govern en mans d'una majoria aliena a la universitat
(...)
El document subscrit pels set presidents dels consells socials de les universitats públiques catalanes en el qual es descriu com ha de ser el model de governança de les universitats advoca per reforçar l'autoritat dels màxims dirigents de la institució, però al mateix temps proposa desplaçar els rectors com a primers responsables del govern universitari i deixar-lo en mans d'un professional «de prestigi en el món social o econòmic» i aliè a l'àmbit acadèmic. (la negreta és meva)
i l'editorial de la Vanguardia de la mateixa data sobre
Si canvieu en aquestes frases claustro per parlamento i rector per presidente del Gobierno, ja només cal que Franco ressusciti.
D'entrada, no estan gaire ben informats: des que el PP va modificar la llei d'universitats, els rectors són triats majoritàriament amb una mena de concurs de la senyorita Pepis de ponderacions més que dubtoses; i, en haver incomplert el PSOE (que estrany!) la seva promesa de tornar-ho a deixar com estava abans, fins i tot els rectors elegits pel claustre tenen ara un blindatge antidemocràtic amb majories del tipus Tribunal Konstitucional (amb K d'okupa) que els fa immunes al claustre més hostil (excepte si han aconseguit posar-se en contra fins els membres del claustre que designen ells mateixos).
I si el governant es veu abocat a una manera de governar que l'obligui a recórrer permanentment a la cultura del diàleg, on millor que a les universitats, que en una societat sana han de ser
escola de democràcia, planter de discrepància i cultiu d'alternatives (i dic sana per incloure-hi també tant les societats democràtiques com les privades de democràcia però amb esperit de lluita per obtenir-la).
Però encara ací hem de tornar a dir que no estan gens informats; desgraciadament, l'intervencionisme de l'autoritat (via consells socials, via polítiques de recerca, via política d'absorció del deute acumulat o de financiació de noves necessitats; sempre afavorint els centres dòcils o controlats per gent de la seva corda) ha dut les universitats a acceptar majoritàriament direccions autoritàries que facin anar el vaixell per les aigües que plauen al poder. Com es vehicula aquest autoritarisme? Bàsicament amb dos mecanismes: delegació de funcions i reunions paral·leles.
Per la delegació de funcions, es buiden els òrgans col·legiats de les seves funcions, que es transfereixen a comissions controlades per la direcció. Aquestes comissions reten comptes un cop a l'any i només cal que el poder s'encarregui de visibilitzar que la reunió de la comissió de professorat serà tot seguit (i proveirà o no de places...), la de docència (que repartirà els encàrrecs segons com s'hagi votat la convalidació de les actuacions de les comissions delegades o tornarà a canviar per enèsima vegada els criteris "objectius" per penalitzar els dissidents) i que es faci un toc d'atenció als directors de tesi per tal que recordin als seus doctorands (si formen part de l'òrgan) què és el que convé que votin... en resum, no trobarem cap exemple més evident del clientelisme per les vies més variades per garantir que un departament en pes acata acríticament tot allò que la direcció imposi "perquè cal ser possibilista".
Hi ha contextos en què això no acaba de funcionar, perquè una minoria, immune a represàlies o tant represaliada que ja no hi pot perdre res, es dedica a qüestionar la validesa de tot allò en què s'intenta impedir que l'òrgan decideixi o fiscalitzi. Això passa sobretot en els òrgans generals de la universitat amb els sindicats més bel·ligerants i les associacions d'estudiants. Cap problema. Es converteixen aquestes reunions en pura tramoia: uns dies abans es reuneix la majoria vinculada al poder i organitzen com s'informarà de cada punt i com es presentarà per tal que no es vegi el llautó i després es fa la reunió "oficial", on els temes no cal que siguin debatuts perquè la majoria ja sap en quin sentit ha de votar o sap quins temes millor que no surtin perquè ja hi ha acord de com es gestionaran amb discreció (una de les paraules més emprades en les reunions B); no tenim doble comptabilitat perquè no hi ha ni un ral, però ens podem permetre el luxe de tenir doble governança: la de tramoia amb els membres estatutaris i la de veres, sense la nosa heterogènia amb regust assembleari.
I fins ací allò que la premsa del règim troba que és el problema mayor de las universidades públicas; jo tinc una llista molt llarga de problemes i resulta que cadascun dels problemes d'aquesta llista el trobo més important que el de permetre al rector de poder fer de dictador sense la nosa del claustre, de les delegacions de funcions i de les reunions de tramoia. Us els presento en un ordre que no té cap importància, atesa la manca total d'interès dels partits politics en la recerca i el pensament; si hi hagués diners només per a una part dels problemes, ens podríem demanar quins eren més importants:
- el fet que el 18% del professorat tingui el 51% del poder del claustre
- els sous del personal, tant PDI com PAS
- les misèries pressupostàries dedicades a la recerca
- la conversió a Bolonya a cost zero = conversió zero a costa de Bolonya
- els edificis obsolets
- els espais insuficients
- les dotacions de funcionament regular (biblioteques, revistes científiques, ràtio d'ordinadors...)
- l'escassedat de professorat
- la política de beques
- la política de residències universitàries
en voleu més? Potser menys importants, però en sortirien moltes més.
Permeteu-me que aprofundeixi en un d'aquests punts, perquè de vegades les coincidències resulten cruels: segur que aquests dies us heu inflat de llegir als diaris, veure als noticiaris, escoltar anant amb el cotxe... tot de comparatives dels sous dels controladors aeris espanyols respecte als de la resta d'Europa; on són les dels sous universitaris? Quants anys fa que cap d'aquests mitjans de desinformació ha trobat noticiable comparar els sous que el govern espanyol paga al seu professorat universitari amb el que cobren a la resta d'Europa? Sentiu el tuf?
A les universitats, el coneixement deixa lloc als formularis d'avaluació d'habilitats i competències per cobrir el dèficit de FP3 a costa de quedar-nos sense 'universitas', però l'important és que governança queda més decent que dictadura.
11 de desembre 2010
Llibertat de vot
Quan el nostre Parlament va votar la prohibició de torturar braus, moltes persones es varen fer ressó que per primera vegada (almenys amb transcendència) els partits haguessin respectat la llibertat de vot dels nostres parlamentaris.
En una altra banda he recopilat tots els arguments que conec per justificar que el règim neofranquista té massa dèficits democràtics per considerar que es pot homologar amb els estats europeus. Avui recullo aquesta qüestió en veure com de normal és a la Gran Bretanya que en una votació sobre taxes universitàries sis parlamentaris conservadors voten contra el que prefereix el seu partit i dos s'abstenen, mentre que el seu soci de govern veu com 21 dels seus 86 parlamentaris voten en contra i 8 s'abstenen.
Veure al nostre Parlament o al de la potència colonial com els nostres parlamentaris voten com ovelles segons el signe que els fa el portantveu del seu grup és una de les ofenses més grans a la sobirania popular d'aquesta farsa de règim. Per això no cal que paguem tants sous i tantes dietes: que el portantveu exerceixi el vot en nom de la nòmina de parlamentaris que té el seu grup i que ho facin en una sala que no costi tant de climatitzar i d'il·luminar.
De fet, si un grup parlamentari tingués tots els seus membres menys el portantveu en estat avançat de gestació. podrien delegar el vot. Si poden delegar el vot per la noble causa de la maternitat, per què no l'haurien de poder delegar per l'ennoblidora tasca de no aparèixer com estaquirots?
L'obligació de votar segons el que marca el grup parlamentari, juntament amb el finançament corrupte que ningú no vol destapar i que siguin les cùpules qui triïn els candidats i no a la inversa, són les causes que els partits polítics del règim neofranquista siguin instruments dictatorials dels poders fàctics o de minories que els són contràries. Un de tants dèficits democràtics que fan inviable completar la transició a la democràcia mentre no estripem la baralla i n'estrenem una de nova.
En una altra banda he recopilat tots els arguments que conec per justificar que el règim neofranquista té massa dèficits democràtics per considerar que es pot homologar amb els estats europeus. Avui recullo aquesta qüestió en veure com de normal és a la Gran Bretanya que en una votació sobre taxes universitàries sis parlamentaris conservadors voten contra el que prefereix el seu partit i dos s'abstenen, mentre que el seu soci de govern veu com 21 dels seus 86 parlamentaris voten en contra i 8 s'abstenen.
Veure al nostre Parlament o al de la potència colonial com els nostres parlamentaris voten com ovelles segons el signe que els fa el portantveu del seu grup és una de les ofenses més grans a la sobirania popular d'aquesta farsa de règim. Per això no cal que paguem tants sous i tantes dietes: que el portantveu exerceixi el vot en nom de la nòmina de parlamentaris que té el seu grup i que ho facin en una sala que no costi tant de climatitzar i d'il·luminar.
De fet, si un grup parlamentari tingués tots els seus membres menys el portantveu en estat avançat de gestació. podrien delegar el vot. Si poden delegar el vot per la noble causa de la maternitat, per què no l'haurien de poder delegar per l'ennoblidora tasca de no aparèixer com estaquirots?
L'obligació de votar segons el que marca el grup parlamentari, juntament amb el finançament corrupte que ningú no vol destapar i que siguin les cùpules qui triïn els candidats i no a la inversa, són les causes que els partits polítics del règim neofranquista siguin instruments dictatorials dels poders fàctics o de minories que els són contràries. Un de tants dèficits democràtics que fan inviable completar la transició a la democràcia mentre no estripem la baralla i n'estrenem una de nova.
21 de novembre 2010
D'acord amb el Ratzinger sobre la integració dels immigrants
Com a menjacapellans amb pedigrí, em desconcerta que en alguna cosa puguem estar d'acord amb el monarca de l'estat vaticà.
Darrerament ja m'ha passat en dues ocasions. La més recent, quan s'ha fet enrere, molt tímidament, de la seva política sistemàtica d'oposició a la planificació familiar que el fa responsable de tantes i tantes morts.
L'altra, que com a català m'afecta més específicament, és la que publica la Vanguàrdia del dia 27 d'octubre del 2010, a la pàgina 13 i que hauria de servir de criteri als immigrants catòlics i als governants catòlics dels països acollidors. Demana el senyor Ratzinger als immigrants que respectin les lleis i la identitat nacional dels països on immigren. El tema de les lleis és especialment preocupant en el cas de certs col·lectius, però els qui volen implantar la xara no són seguidors d'aquest senyor. En canvi, aquest missatge hauria de fer que les "casas regionales" deixessin de ser corretja de transmissió dels franquistes i abandonessin la seva política de desintegració de Catalunya i passessin a promoure la integració a Catalunya dels immigrants provinents del seu origen.
Els partits imperialistes i, sobretot, el partit del Colons-Colonos no paren de promoure la falsedat que el castellà ha de ser considerat llengua pròpia de Catalunya perquè hi ha molts immigrants no integrats que tenen fills nascuts ací que desconeixen el català o que han estat tan víctimes com nosaltres de l'abassegadora imposició del castellà i no se senten còmodes en català. Però això és perquè en comptes de polítiques d'integració a Catalunya les que s'han fet han estat de desintegració de Catalunya.
On rau el problema? Si els fills d'immigrants tenen dret a imposar la seva llengua, llavors d'ací a poc temps ens reclamaran que l'àrab o el tamazigh o el xinès tinguin consideració de llengua pròpia i gaudeixi de cooficialitat. Segurament llavors els racistes diran que les llengües dels immigrants que no s'han dut el seu exèrcit no tenen el dret a imposar-se que té el castellà. O diran que l'única llengua dels immigrants que s'ha d'imposar a Catalunya és el castellà perquè ho diu la constitució racista del 1978.
En el cas dels immigrants que tenen trets facials o antropomòrfics molt diferenciats, pot ser que la seva integració es vegi frenada per actituds racistes de la societat d'acollida, però en els altres, fixeu-vos que el que fa que parlem de "fills d'immigrants" és justament que hagin rebutjat integrar-se. Jo duc un cognom basc i a mi mai ningú no em demana si sóc fill d'immigrants, ni al meu pare ni al meu avi: el besavi es va integrar fins on va ser capaç (no del tot) però va fer els possibles per a una total integració dels seus fills.
Obstruir la integració dels immigrants és desintegrar la societat d'acollida; per això, una societat democràtica processaria per genocidi un fanàtic de la intransigència fonamentalista espanyola com Savater (15-XI-10) per reclamar el "dret" a ignorar el català. El Ratzinger l'hauria d'excomunicar. I nosaltres haurem de seguir lluitant per completar la transició a la democràcia. O fer fora els espanyols d'una vegada.
Darrerament ja m'ha passat en dues ocasions. La més recent, quan s'ha fet enrere, molt tímidament, de la seva política sistemàtica d'oposició a la planificació familiar que el fa responsable de tantes i tantes morts.
Els partits imperialistes i, sobretot, el partit del Colons-Colonos no paren de promoure la falsedat que el castellà ha de ser considerat llengua pròpia de Catalunya perquè hi ha molts immigrants no integrats que tenen fills nascuts ací que desconeixen el català o que han estat tan víctimes com nosaltres de l'abassegadora imposició del castellà i no se senten còmodes en català. Però això és perquè en comptes de polítiques d'integració a Catalunya les que s'han fet han estat de desintegració de Catalunya.
On rau el problema? Si els fills d'immigrants tenen dret a imposar la seva llengua, llavors d'ací a poc temps ens reclamaran que l'àrab o el tamazigh o el xinès tinguin consideració de llengua pròpia i gaudeixi de cooficialitat. Segurament llavors els racistes diran que les llengües dels immigrants que no s'han dut el seu exèrcit no tenen el dret a imposar-se que té el castellà. O diran que l'única llengua dels immigrants que s'ha d'imposar a Catalunya és el castellà perquè ho diu la constitució racista del 1978.
En el cas dels immigrants que tenen trets facials o antropomòrfics molt diferenciats, pot ser que la seva integració es vegi frenada per actituds racistes de la societat d'acollida, però en els altres, fixeu-vos que el que fa que parlem de "fills d'immigrants" és justament que hagin rebutjat integrar-se. Jo duc un cognom basc i a mi mai ningú no em demana si sóc fill d'immigrants, ni al meu pare ni al meu avi: el besavi es va integrar fins on va ser capaç (no del tot) però va fer els possibles per a una total integració dels seus fills.
Obstruir la integració dels immigrants és desintegrar la societat d'acollida; per això, una societat democràtica processaria per genocidi un fanàtic de la intransigència fonamentalista espanyola com Savater (15-XI-10) per reclamar el "dret" a ignorar el català. El Ratzinger l'hauria d'excomunicar. I nosaltres haurem de seguir lluitant per completar la transició a la democràcia. O fer fora els espanyols d'una vegada.
19 de novembre 2010
19-N: 35 anys de la mort del criminalíssimo
Algun dia se sabrà per què ens han volgut amagar que el terrorista espanyol més gran del S.XX va morir el dia 19 de novembre i ens han volgut fer creure que va morir el 20-N.
Potser cercaven la coincidència amb la data de la mort de Primo de Rivera, el 20-N del 36...
Potser volien evitar la crueltat per a un dictador que es proclamava escollit per déu d'anar a morir el dia exacte que un acudit havia pronosticat...
Potser volien endarrerir ni que fos 24 hores l'inevitable, pel pànic que li tenien al poble de les nacions hispàniques...
Potser no s'havien acabat de posar d'acord en el repartiment del poder entre tots els corruptes assassins que l'envoltaven...
El que és segur és que varen passar coses que són incompatibles amb la versió oficial. N'aportarem dues, un indici i un argument irrebatible.
L'indici és que el dia 19 TVE havia programat una pel·lícula de Truffaut per al vespre, cosa que per si mateixa era excepcional i que es va interpretar com un intent de distreure l'atenció del Parte Médico Habitual que feia cosa d'un mes que s'emetia un parell de pics al dia. Però uns minuts abans de les 22h, sense cap explicació, la pel·lícula va ser substituïda per un film bèl·lic. M'agradarà saber algun dia què va motivar aquest canvi i què pretenien en fer-lo.
L'argument fa referència al cadàver d'un vell de 82 anys que s'havia passat el darrer any i escaig lluitant contra la mort i les darreres setmanes en estat terminal i mantingut en vida amb tota la tecnologia de què es disposava en el moment. Segons metges que varen veure les imatges de la parafernàlia d'instrumental que es va muntar per mantenir-lo en vida, es varen necessitar vàries hores per desconnectar-lo de tot plegat sense destrossar el cadàver, que després va ser embalsamat; aquesta operació és especialment complicada en un malalt que ha passat una agonia tan llarga. En resum, és tècnicament impossible que morís cap a les tres de la matinada quan a les sis el seu cadàver ja era embalsamat al seu palau i estaven muntant la capella ardent.
I l'acudit? Doncs resulta que va néixer com un acudit de mal gust, que s'explicava quan el poble va ser decebut per la negativa dels "aliats" a enderrocar el criminalíssimo avançats els anys quaranta. Es deia com volent dir que viuria molts anys i en aquella època això era el més desagradable que es podia pensar. Però va viure i matar durant molts anys, de manera que cada vegada més l'acudit de mal gust es va anar convertint en un cant a l'esperança, a mesura que s'acostava el 19 de novembre del 1975, en què efectivament l'enviat de déu no va poder evitar ser ridiculitzat pel poble.
- Tu saps quan es morirà el fill de puta del Franco?
- No.
- El dinou de novembre del mil nou-cents setanta-cinc.
- Sí, home, no diguis bestieses! Com ho pots saber?
- Tu saps quan va començar la guerra?
- El divuit de juliol del 36.
- I quan va acabar?
- L'u d'abril del 39.
- Doncs, apa, suma-ho...
- Què vols dir?
- Mira:
Veus? Es morirà el dinou de novembre del 75...
Explicat al 1948, aquest acudit era ben bé humor negre. Però va ser recuperat en començar els anys 70 i llavors tenia una altra gràcia.
I si acabés sent cert que va morir el 20 (per exemple, perquè es descobrís que l'havien anat desconnectant ja el dia 19 de totes les màquines perquè els seus hereus polítics s'havien repartit el pastís i ja els feia nosa), llavors voldria dir que la data que condicionava la numerologia del criminalíssimo era el dia que la guerra va començar per a Catalunya, que fou l'endemà del cop d'estat de l'exèrcit perjur i insurrecte que només sap guanyar les guerres que declara al poble que hauria de defendre. Tant que s'havia esforçat a fer desaparèixer Catalunya...
Potser cercaven la coincidència amb la data de la mort de Primo de Rivera, el 20-N del 36...
Potser volien evitar la crueltat per a un dictador que es proclamava escollit per déu d'anar a morir el dia exacte que un acudit havia pronosticat...
Potser volien endarrerir ni que fos 24 hores l'inevitable, pel pànic que li tenien al poble de les nacions hispàniques...
Potser no s'havien acabat de posar d'acord en el repartiment del poder entre tots els corruptes assassins que l'envoltaven...
El que és segur és que varen passar coses que són incompatibles amb la versió oficial. N'aportarem dues, un indici i un argument irrebatible.
L'indici és que el dia 19 TVE havia programat una pel·lícula de Truffaut per al vespre, cosa que per si mateixa era excepcional i que es va interpretar com un intent de distreure l'atenció del Parte Médico Habitual que feia cosa d'un mes que s'emetia un parell de pics al dia. Però uns minuts abans de les 22h, sense cap explicació, la pel·lícula va ser substituïda per un film bèl·lic. M'agradarà saber algun dia què va motivar aquest canvi i què pretenien en fer-lo.
L'argument fa referència al cadàver d'un vell de 82 anys que s'havia passat el darrer any i escaig lluitant contra la mort i les darreres setmanes en estat terminal i mantingut en vida amb tota la tecnologia de què es disposava en el moment. Segons metges que varen veure les imatges de la parafernàlia d'instrumental que es va muntar per mantenir-lo en vida, es varen necessitar vàries hores per desconnectar-lo de tot plegat sense destrossar el cadàver, que després va ser embalsamat; aquesta operació és especialment complicada en un malalt que ha passat una agonia tan llarga. En resum, és tècnicament impossible que morís cap a les tres de la matinada quan a les sis el seu cadàver ja era embalsamat al seu palau i estaven muntant la capella ardent.
I l'acudit? Doncs resulta que va néixer com un acudit de mal gust, que s'explicava quan el poble va ser decebut per la negativa dels "aliats" a enderrocar el criminalíssimo avançats els anys quaranta. Es deia com volent dir que viuria molts anys i en aquella època això era el més desagradable que es podia pensar. Però va viure i matar durant molts anys, de manera que cada vegada més l'acudit de mal gust es va anar convertint en un cant a l'esperança, a mesura que s'acostava el 19 de novembre del 1975, en què efectivament l'enviat de déu no va poder evitar ser ridiculitzat pel poble.
- Tu saps quan es morirà el fill de puta del Franco?
- No.
- El dinou de novembre del mil nou-cents setanta-cinc.
- Sí, home, no diguis bestieses! Com ho pots saber?
- Tu saps quan va començar la guerra?
- El divuit de juliol del 36.
- I quan va acabar?
- L'u d'abril del 39.
- Doncs, apa, suma-ho...
- Què vols dir?
- Mira:
18 07 36
01 04 39
--------
19 11 75
Veus? Es morirà el dinou de novembre del 75...
Explicat al 1948, aquest acudit era ben bé humor negre. Però va ser recuperat en començar els anys 70 i llavors tenia una altra gràcia.
I si acabés sent cert que va morir el 20 (per exemple, perquè es descobrís que l'havien anat desconnectant ja el dia 19 de totes les màquines perquè els seus hereus polítics s'havien repartit el pastís i ja els feia nosa), llavors voldria dir que la data que condicionava la numerologia del criminalíssimo era el dia que la guerra va començar per a Catalunya, que fou l'endemà del cop d'estat de l'exèrcit perjur i insurrecte que només sap guanyar les guerres que declara al poble que hauria de defendre. Tant que s'havia esforçat a fer desaparèixer Catalunya...
18 de novembre 2010
D'acord amb Savater sobre la il·legitimitat del règim neofranquista
Un dels principals aiatol·làs de l'espanyolisme, venerat igualment per franquistes d'esquerres que de dretes, ha dit a La Vanguardia (15-11-10):
Vejam, resulta que per una vegada estarem d'acord: no és legítim que els etarres demanin el vot i molt menys que el puguin rebre fins que la gent s'hagi oblidat del terror que han causat. No sé si aquest senyor ho quantificarà en dos anys, en deu, en vint. En tot cas, i en proporció al grau de terrorisme practicat, els franquistes hauran d'esperar un segle a poder demanar i rebre el vot abans que això es pugui considerar legítim. Doncs, als motius d'il·legitimitat que contaminen l'etapa inicial de la inclonclusa transició a la democràcia que ja sabíem (es va fer sense llibertat de premsa ni de partits i en permanent amenaça del terrorisme [para]militar franquista) s'hi afegeix ara que es va permetre il·legítimament que els terroristes franquistes demanessin el vot i fins guanyessin les primeres eleccions de l'actual règim neofranquista.
Dicen que ETA se acaba por Navidad…
Dará otro pasito ambiguo... Ha aceptado su derrota, está frenando... pero es como los camiones gigantes: frenan, pero transcurre un rato hasta que se detienen, por la inercia. Si estás delante, puedes morir arrollado.
¿Qué pasará luego en Euskadi?
Deberá pasar un tiempo hasta que la gente se acostumbre a vivir sin miedo, en paz. No sería legítimo que la gente del entorno de ETA pidiera el voto sin que pasara ese tiempo.
Dará otro pasito ambiguo... Ha aceptado su derrota, está frenando... pero es como los camiones gigantes: frenan, pero transcurre un rato hasta que se detienen, por la inercia. Si estás delante, puedes morir arrollado.
¿Qué pasará luego en Euskadi?
Deberá pasar un tiempo hasta que la gente se acostumbre a vivir sin miedo, en paz. No sería legítimo que la gente del entorno de ETA pidiera el voto sin que pasara ese tiempo.
Vejam, resulta que per una vegada estarem d'acord: no és legítim que els etarres demanin el vot i molt menys que el puguin rebre fins que la gent s'hagi oblidat del terror que han causat. No sé si aquest senyor ho quantificarà en dos anys, en deu, en vint. En tot cas, i en proporció al grau de terrorisme practicat, els franquistes hauran d'esperar un segle a poder demanar i rebre el vot abans que això es pugui considerar legítim. Doncs, als motius d'il·legitimitat que contaminen l'etapa inicial de la inclonclusa transició a la democràcia que ja sabíem (es va fer sense llibertat de premsa ni de partits i en permanent amenaça del terrorisme [para]militar franquista) s'hi afegeix ara que es va permetre il·legítimament que els terroristes franquistes demanessin el vot i fins guanyessin les primeres eleccions de l'actual règim neofranquista.
16 de novembre 2010
Qui se'ls creu: "Ni independentistes, ni de dretes"?
Què podem dir quant a les dretes d'un partit que elimina pràcticament l'únic impost que paguen els rics i que apuja l'IVA que castiga especialment la gent humil? No cal dir res més.
Ara. Es pot no ser independentista? Jo no en conec. No conec ningú que postuli que Espanya hagi de deixar de ser independent. Què ens proposa, doncs, el PSOE, que Espanya passi a ser un Land de la Bundesrepublik? Que s'integri a la xarxa de departaments francesos? Que sigui un nou estat associat dels EUA? (Que no es diria Puerto Pobre, sinó Pegamoidestan, que Alaska ja la tenen).
Siguem seriosos: que no saben res de la recursivitat? Si són contraris a la independència, un cop seran l'estat 52 dels EUA hauran de lluitar per tal que els EUA deixin de ser independents i passin a ser una província de la Xina, fins que no els quedi més remei que exigir que l'estat únic mundial passi a ser una colònia de Mart.
O potser resultarà que sí que volen la independència d'Espanya, i la de França i la d'Itàlia i no cal seguir. L'única independència que no volen sembla ser que és la nostra. Doncs, que estan a favor de l'annexió o Anschluss dels Països Catalans, sense avergonyir-se que fins i tot Hitler els doni lliçons de simulació democràtica: ell almenys va organitzar un referèndum trampós per justificar l'annexió d'Àustria al seu Reich...
Ara. Es pot no ser independentista? Jo no en conec. No conec ningú que postuli que Espanya hagi de deixar de ser independent. Què ens proposa, doncs, el PSOE, que Espanya passi a ser un Land de la Bundesrepublik? Que s'integri a la xarxa de departaments francesos? Que sigui un nou estat associat dels EUA? (Que no es diria Puerto Pobre, sinó Pegamoidestan, que Alaska ja la tenen).
Siguem seriosos: que no saben res de la recursivitat? Si són contraris a la independència, un cop seran l'estat 52 dels EUA hauran de lluitar per tal que els EUA deixin de ser independents i passin a ser una província de la Xina, fins que no els quedi més remei que exigir que l'estat únic mundial passi a ser una colònia de Mart.
O potser resultarà que sí que volen la independència d'Espanya, i la de França i la d'Itàlia i no cal seguir. L'única independència que no volen sembla ser que és la nostra. Doncs, que estan a favor de l'annexió o Anschluss dels Països Catalans, sense avergonyir-se que fins i tot Hitler els doni lliçons de simulació democràtica: ell almenys va organitzar un referèndum trampós per justificar l'annexió d'Àustria al seu Reich...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)