Fem una mica de perspectiva:
us voleu comprar una casa i no teniu els diners, però creieu que un banc us els donarà. Aneu al banc i els ho demaneu.
Ells avaluaran dues coses: la vostra solvència i el risc associat a l'immoble que voleu comprar. Com a resultat, fixaran els vostres sostres econòmics: quants diners podeu manllevar, quin interès us cobraran, durant quants anys... i tot això estarà vinculat al caràcter hipotecari del préstec, que vol dir que si mai incomplíssiu amb els terminis, podríeu acabar perdent la vostra propietat. Convé tenir present que la valoració de la propietat us obligaran a fer-la amb una taxadora concreta, que actua a les ordres del banc.
Amb els anys, els bànksters han aconseguit introduir dues perversions al sistema: interessos d'usura i l'esclavitud.
La primera perversió és que si us endarreriu en alguns pagaments, en comptes d'executar la hipoteca, el pagament endarrerit es converteix en un nou préstec. Podria semblar que us fan un favor, però la llei els permet aplicar una taxa d'interès superior a la pactada per al deute principal, interessos d'usura, per sobre del 25%, perquè als bancs els interessa tenir la flexibilitat de poder triar el camí que els permeti un lucre més exagerat: si és un bon moment per vendre, executen la hipoteca; si és una mala època per a vendre totxo, prefereixen que el vostre deute cresqui exageradament.
La segona perversió és la que resoldria la dació en pagament (o sigui, que si perdeu la casa també perdeu tot vincle i obligació amb el banc). La situació en què ens trobem els catalans hipotecats és que si el banc es queda la propietat i la malvèn o la subhasta via un sistema judicial instrumentalitzat pels subhasteros, la quantitat obtinguda no equival al deute pendent, amb el resultat que la persona que es veu desposseïda de la casa no s'allibera del deute, que pot haver crescut desmesuradament per culpa dels interessos d'usura i la persona es transforma en un esclau del banc.
El més ignominiós d'aquest sistema és que els bànksters queden lliures de tota responsabilitat pels errors que hagin pogut cometre en el procés d'avaluació que han de fer de la vostra solvència i dels diners necessaris per comprar la propietat, ergo, en avaluar la propietat.
Si ara hi ha una crisi social gegantina amb les hipoteques és perquè els bancs tenien interès a inflar tant com fos possible la bombolla immobiliària, sobrevalorant al màxim les propietats i ignorant si la persona realment estava estirant més el braç que la màniga (fins on fos possible dissimular).
Els qui postulem la dació en pagament pensem que és de justícia que també el banc pagui pels seus errors, i no només la part feble del contracte: ningú s'aventura amb una hipoteca si no creu que la podrà pagar, altrament triaria un lloguer.
Tant si el banc ha sobrevalorat la propietat (per l'avarícia de pensar que com més alt sigui el préstec més voluminosos seran els beneficis) com si ha menystingut els riscos associats al perfil del peticionari (estabilitat de la seva feina, de la seva parella, de la seva salut...), no és just que no hagi d'assumir les conseqüències dels seus errors. La dació vol dir això: vostè i nosaltres ens vàrem equivocar, vostè ho paga perdent la propietat i nosaltres ho paguem perdent la diferència entre el valor en què vàrem taxar la propietat i el valor que n'obtenim en malvendre-la (menys tot el que ja hem cobrat i que nos quiten lo bailao...).
La dació en pagament equival a abolir l'esclavitud en què es veuen les víctimes de l'espoliació immobiliària.
Quin sentit tindria abolir l'esclavitud i no fer-ho retroactivament?
És evident que els propietaris d'esclaus als EUA varen tenir pèrdues quan la llei va fixar que no podia ser que aquells éssers humans treballessin i els guanys se'ls quedés el propietari que els havia comprat.
És evident que els bancs que han sobrevalorat els pisos en concedir hipoteques tindran pèrdues quan s'abolirà l'esclavitud hipotecària, però és just que hagin d'assumir les conseqüències dels seus errors.
Us imagineu que als EUA, en abolir l'esclavitud, no s'hagués fet retroactivament? O sigui, no admetem nous esclaus, però els que ara estan sotmesos a esclavitud, pringaran fins a la mort...
Publico aquest apunt el primer dia cap a la llibertat de Catalunya, llibertat que no serà plena mentre a les llibertats individuals i socials no s'hi afegeixi l'abolició de l'esclavitud: la de les víctimes dels bànksters, l'esclavitud lingüística dels que som obligats a parlar una llengua estrangera, l'esclavitud domèstica de les dones que han de sortir al carrer convertides en un búnker tèxtil...
25 de novembre 2012
A river in a bottle
Avui, 25N, he rebut aquest correu des de Portland (OR):
Lluis,
We have been thinking & thinking about you and all of Catalonia. I used as an excuse not to write, that I wanted time to write you in more detail. Now, you are about to awake to a very historical day. It's hard to believe. It's almost like the wall of Berlin - the change has come so quickly and with such an enormous wave of solidarity. People are saying that it is the economic crisis, but as outsiders looking in, it seems to us that the economic pressures have just been a tool to unravel what's in the heart, what's been in the heart for years. We will tell you sadly, that it's been very hard to get accurate news here - there is almost nothing in the main stream media. We'll see what they report tomorrow. But we've been very glad for the video link you sent us & have forwarded it to people you knew here. To be honest, our first reaction was shame - why didn't we think of doing something like that! We haven't done much publicly for the cause of Catalan... on the other hand...we wouldn't have been nearly as effective as this gentleman. His last video, "Two Americans" was especially compelling.
Of course you are probably just at the start of what may be a much longer process. But what a beginning! We hope that Madrid will at least be enlightened enough to realize it can not put a river in a bottle & perhaps will come up with a compromise position that will be a bridge for you until a more permanent agreement is reached.
So know that we are thinking of you, of Catalonia & of the important issues of the heart that brought you all to this place. We hope to talk to you soon & get a first hand report of this historical moment...
In Solidarity!
Michael & Lynn
We have been thinking & thinking about you and all of Catalonia. I used as an excuse not to write, that I wanted time to write you in more detail. Now, you are about to awake to a very historical day. It's hard to believe. It's almost like the wall of Berlin - the change has come so quickly and with such an enormous wave of solidarity. People are saying that it is the economic crisis, but as outsiders looking in, it seems to us that the economic pressures have just been a tool to unravel what's in the heart, what's been in the heart for years. We will tell you sadly, that it's been very hard to get accurate news here - there is almost nothing in the main stream media. We'll see what they report tomorrow. But we've been very glad for the video link you sent us & have forwarded it to people you knew here. To be honest, our first reaction was shame - why didn't we think of doing something like that! We haven't done much publicly for the cause of Catalan... on the other hand...we wouldn't have been nearly as effective as this gentleman. His last video, "Two Americans" was especially compelling.
Of course you are probably just at the start of what may be a much longer process. But what a beginning! We hope that Madrid will at least be enlightened enough to realize it can not put a river in a bottle & perhaps will come up with a compromise position that will be a bridge for you until a more permanent agreement is reached.
So know that we are thinking of you, of Catalonia & of the important issues of the heart that brought you all to this place. We hope to talk to you soon & get a first hand report of this historical moment...
In Solidarity!
Michael & Lynn
06 de novembre 2012
Full de ruta per renunciar a la independència
President Mas:
si us pressionen amb una proposta de modificació de la constitució, tant que us plantegeu si cal renunciar a la independència, us ofereixo un paquet de contrapartides que segurament seran acceptades per la majoria dels catalans.
1.- l'estat serà recentralitzat eliminant totes les capes intermèdies entre el govern central i els ajuntaments.
2.- només tindran estatut d'autonomia els països bascos, Galícia i la Vall d'Aran.
3.- la capital del poder legislatiu serà a Barcelona.
4.- la del poder executiu serà a València.
5.- la del poder judicial serà a Ciutat de Mallorca.
6.- l'única llengua oficial serà el català, excepte a les tres autonomies, on la llengua pròpia serà l'única oficial.
7.- els funcionaris de l'estat, els polítics i el personal de les empreses que tracti amb el públic hauran d'acreditar el coneixement del català.
8.- a tot el territori de l'estat es rebran vuitanta cadenes de ràdio i televisió en català.
9.- l'exèrcit franquista serà disolt i els seus membres cobraran l'atur segons el que hagin cotitzat, o sigui zero.
10.- l'autoamnistia que els terroristes al servei del criminalíssimo es varen atorgar serà anul·lada.
11.- després de 300 anys de rebre la mateixa medicina que ells administren als altres, l'onze de setembre del 2414 se sotmetrà a referèndum una proposta d'estat confederal, que serà prou respectuosa amb la diversitat com per provocar l'interès i l'adhesió de Portugal i Gibraltar, juntament amb les altres nacions d'Espanya.
Que no sigui dit que no acceptem cap alternativa que no sigui la independència...
1.- l'estat serà recentralitzat eliminant totes les capes intermèdies entre el govern central i els ajuntaments.
2.- només tindran estatut d'autonomia els països bascos, Galícia i la Vall d'Aran.
3.- la capital del poder legislatiu serà a Barcelona.
4.- la del poder executiu serà a València.
5.- la del poder judicial serà a Ciutat de Mallorca.
6.- l'única llengua oficial serà el català, excepte a les tres autonomies, on la llengua pròpia serà l'única oficial.
7.- els funcionaris de l'estat, els polítics i el personal de les empreses que tracti amb el públic hauran d'acreditar el coneixement del català.
8.- a tot el territori de l'estat es rebran vuitanta cadenes de ràdio i televisió en català.
9.- l'exèrcit franquista serà disolt i els seus membres cobraran l'atur segons el que hagin cotitzat, o sigui zero.
10.- l'autoamnistia que els terroristes al servei del criminalíssimo es varen atorgar serà anul·lada.
11.- després de 300 anys de rebre la mateixa medicina que ells administren als altres, l'onze de setembre del 2414 se sotmetrà a referèndum una proposta d'estat confederal, que serà prou respectuosa amb la diversitat com per provocar l'interès i l'adhesió de Portugal i Gibraltar, juntament amb les altres nacions d'Espanya.
Que no sigui dit que no acceptem cap alternativa que no sigui la independència...
27 d’octubre 2012
Què tenen ells que no tingui jo?
Avui he signat una petició a change.org.
Com d'habitud, m'obliguen a mentir sobre el meu país, perquè l'opció més semblant que m'ofereixen és Andorra.
No us estranyi, doncs, que surti el codi postal 08019 d'Andorra.
Avui, però, no m'he limitat a respondre. M'ha picat la curiositat, en seleccionar Andorra, de veure que es pot triar la província suecòfona de Finlàndia (Åland), que té un estatus d'autonomia força semblant en teoria al nostre (amb la diferència que els finesos són demòcrates i respecten els pactes). Ja sabeu que la curiositat mata i ara em farà quedar com un ignorant, perquè segurament algun dels territoris que us llisto tot seguit té estatus sobirà reconegut internacionalment, però tant Åland com Gibraltar estan, em sembla, sota el paraigua dels estats respectius i fan palesa la discriminació respecte a Catalunya o Euskadi per als senyors de change.org.
Doncs, em pregunto, ¿què tenen tots aquests territoris que no tingui el meu, als ulls de change.org, que els duu a la decisió de no incloure Catalunya entre les opcions que t'ofereixen per definir el teu origen?
S'ha d'agrair el detall que el menú corresponent no està etiquetat com a "país", però és evident que tampoc no es pot interpretar com a "estat". ¿Potser caldria fer una petició a change.org perquè no ens discrimini de les illes Åland?
Åland
Anguila
Antigua y Barbuda
Antillas Neerlandesas
Aruba
Isla Bouvet
Islas Caimán
Islas Cocos
Comoras
Islas Cook
Islas Georgias del Sur y Sandwich del Sur
Gibraltar
Guayana Francesa
Guernsey
Islas Heard y McDonald
Jersey
Kiribati
Isla de Man
Islas Marianas del Norte
Islas Marshall
Mayotte
Montserrat
Nauru
Isla de Navidad
Niue
Norfolk
Palaos
Autoridad Nacional Palestina
Islas Pitcairn
Polinesia Francesa
Reunión
Samoa Estadounidense
San Bartolomé
San Cristóbal y Nieves
San Martín
San Pedro y Miquelón
Svalbard y Jan Mayen
Territorio Británico del Océano Índico
Territorios Australes Franceses
Tokelau
Islas Turcas y Caicos
Islas Vírgenes Británicas
Islas Vírgenes de los Estados Unidos
Com d'habitud, m'obliguen a mentir sobre el meu país, perquè l'opció més semblant que m'ofereixen és Andorra.
No us estranyi, doncs, que surti el codi postal 08019 d'Andorra.
Avui, però, no m'he limitat a respondre. M'ha picat la curiositat, en seleccionar Andorra, de veure que es pot triar la província suecòfona de Finlàndia (Åland), que té un estatus d'autonomia força semblant en teoria al nostre (amb la diferència que els finesos són demòcrates i respecten els pactes). Ja sabeu que la curiositat mata i ara em farà quedar com un ignorant, perquè segurament algun dels territoris que us llisto tot seguit té estatus sobirà reconegut internacionalment, però tant Åland com Gibraltar estan, em sembla, sota el paraigua dels estats respectius i fan palesa la discriminació respecte a Catalunya o Euskadi per als senyors de change.org.
Doncs, em pregunto, ¿què tenen tots aquests territoris que no tingui el meu, als ulls de change.org, que els duu a la decisió de no incloure Catalunya entre les opcions que t'ofereixen per definir el teu origen?
S'ha d'agrair el detall que el menú corresponent no està etiquetat com a "país", però és evident que tampoc no es pot interpretar com a "estat". ¿Potser caldria fer una petició a change.org perquè no ens discrimini de les illes Åland?
11 d’octubre 2012
El ministre de tauricidis
El ministre de tauricidis va dir:
Però sí que tinc clar que la neteja ètnica té moltes maneres de vehicular-se i sembla evident que dictar des de Madrid quins sentiments han de tenir els escolars catalans o de què s'han de sentir orgullosos és una estratègia amb finalitats genocides.
Si almenys ens volguéssim imposar una identitat valorada universalment, encara, però el ministre de tauromàquia no deu conèixer la història d'Escanya, quan és capaç d'imaginar que algú es pot sentir orgullós de ser escanyol. Que ho demanin si volen que els obliguin a sentir-se orgullosos de ser escanyols als gibraltarenys, als portuguesos, els gallecs, els de les Illes Carolines, els del protectorat marroquí i illes d'ultramar, els filipins, els saharians, els guineans, els holandesos, els flamencs, els bascos, els mexicans, els cubans, els nicaragüencs, els texans, els californians, els de Miami i tota la Florida, els equatorians, els veneçolans, els panamenys, els costarriquenys, els hondurenys, els argentins, els xilens, els paraguaians, els urugaians, els bolivians, els peruans i, sobretot, que ho demanin als rossellonesos, capcinesos, conflentins, vallespirencs i cerdans...
Si algú encara no té clar que volen imposar als escolars catalans la identitat escanyola amb finalitats discriminatòries, que es pregunti perquè no imposen als escolars escanyols la identitat catalana...
Nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes y que se sientan tan orgullosos de ser españoles como de ser catalanes y que tengan la capacidad de tener una vivencia equilibrada de estas dos identidades porque las dos les enriquecen y las dos les fortalecen.Si un ministre del Tercer Reich hagués dit
Nuestro interés es germanizar a los alumnos franceses y que se sientan tan orgullosos de ser alemanes como de ser franceses y que tengan la capacidad de tener una vivencia equilibrada de estas dos identidades porque las dos les enriquecen y las dos les fortalecen.no estic segur si al procés de Nüremberg l'haurien condemnat a mort o a perpètua, però estic segur que el genocidi lingüístic i cultural no haurien quedat sense sanció.
Però sí que tinc clar que la neteja ètnica té moltes maneres de vehicular-se i sembla evident que dictar des de Madrid quins sentiments han de tenir els escolars catalans o de què s'han de sentir orgullosos és una estratègia amb finalitats genocides.
Si almenys ens volguéssim imposar una identitat valorada universalment, encara, però el ministre de tauromàquia no deu conèixer la història d'Escanya, quan és capaç d'imaginar que algú es pot sentir orgullós de ser escanyol. Que ho demanin si volen que els obliguin a sentir-se orgullosos de ser escanyols als gibraltarenys, als portuguesos, els gallecs, els de les Illes Carolines, els del protectorat marroquí i illes d'ultramar, els filipins, els saharians, els guineans, els holandesos, els flamencs, els bascos, els mexicans, els cubans, els nicaragüencs, els texans, els californians, els de Miami i tota la Florida, els equatorians, els veneçolans, els panamenys, els costarriquenys, els hondurenys, els argentins, els xilens, els paraguaians, els urugaians, els bolivians, els peruans i, sobretot, que ho demanin als rossellonesos, capcinesos, conflentins, vallespirencs i cerdans...
Si algú encara no té clar que volen imposar als escolars catalans la identitat escanyola amb finalitats discriminatòries, que es pregunti perquè no imposen als escolars escanyols la identitat catalana...
10 de febrer 2012
Tot s'hi val per afavorir el Madrid
He parlat recentment dels esforços del règim neofranquista per implantar una identitat única que dilueixi les dels pobles ibèrics.
Ara em vull fixar en les persistents maniobres per suplementar els dèficits del Real Madrid. Crec que qualsevol observador imparcial estarà d'acord que tota la maquinària mediàtica pública i privada, amb l'excepció dels mitjans catalans i bascos (vull dir, amb seu social en aquests països), participen del complot de tractar informativament el Real Madrid amb molt més relleu del que mereix.
En segon lloc, arriba a extrems escandalosos la parcialitat de totes les estructures federatives i els òrgans polítics de l'esport per afavorir el Real Madrid. No deixa de ser curiós que tant la selecció de futbol com la de bàsquet no han aconseguit èxits significatius fins que no han renunciat a emprar-les com a altaveu del Real Madrid: només han excel·lit quan s'han deixat d'aplicar regles tàcites com la que diu que qualsevol jugador, pel fet d'estar en nòmina del Real Madrid, ja mereix ser convocat a la selecció, o com la que diu que la selecció no ha de tenir una majoria de catalans o de jugadors vinculats a clubs catalans. En alguns esports (hoqueis, handbol, waterpolo...), per no haver d'aplicar ostentosament aquestes regles, s'han vist operacions teledirigides per trencar el monopoli català... S'ha d'admetre que en l'actual règim neofranquista les coses són un xic menys escandaloses que durant el franquisme primitiu, quan algunes federacions feien campanyes de captació de nous talents que sempre acabaven afavorint el Real Madrid.
En tercer lloc, em sembla sospitosa la indiferència que tota la premsa esportiva dedica a una de les maniobres més tramposes que s'han inventat en l'esport mundial, que és la clàusula de la por, en virtut de la qual el Real Madrid juga amb avantatge amb quasi tots els clubs de la lliga espanyola: compra -amb connivència dels estaments federatius- deu vegades més de jugadors dels que pot arribar a encabir en els seus diversos equips, els cedeix a tercers equips de la mateixa lliga i, el dia que aquests equips s'enfronten al Madrid, aquest es reserva el dret d'interferir en l'alineació que presentaran, desmuntant tot el treball estratègic i els automatismes d'equip en què pugui participar el jugador cedit. Això seria com si una empresa vengués el dret d'ús d'una patent a una altra empresa i, quan aquesta volgués presentar el producte en què ha integrat la patent, l'empresa propietària li obligués a retirar-ne els components basats en la patent... Mentre al Madrid se li permeti incloure la clàusula de la por, els partits que juga contra equips amb alineació teledirigida i castrada estan adulterats.
Finalment, em fixaré en la més important de les maniobres que prostitueixen la lliga de futbol espanyola en benefici del Real Madrid: el fet que juga quasi tots els partits en camp propi. El factor camp sempre ha estat vist com a determinant i, per compensar-ho, s'han implantat dos tipus de solucions: jugar en camp neutral (generalment, només quan són finals a un sol partit) o jugar dos partits, un en cada camp, per compensar. Aquesta segona opció complica enormement la gestió dels campionats (ara que es diu que hi ha tantes jornades, amb les diverses competicions), cosa que en algun país ha dut a la implantació en algunes competicions del partit únic, sigui en el camp de l'equip més feble, sigui alternant per temporades.
Vull insistir en el fet que arreu del món es considera un avantatge jugar en un estadi ple fins a la bandera amb els teus seguidors. I això és el que es troba el Real Madrid a quinze dels dinous estadis en què suposadament és visitant, mentre que equips com el Barça o el Bilbao han de competir contra ambients hostils. Li és tan desconeguda al Real Madrid la sensació de jugar amb el públic en contra (excepte en els desplaçaments als països bascos o a algun estadi dels països catalans), que han arribat a lamentar-se'n quan la prepotència de Florentino o les provocacions de Mourinho han trencat la tradició de jugar com a casa en camps com el del València o el Sevilla... explícitament han dit que trobaven molt dur jugar en les condicions que en el món mundial tots els equips troben quan juguen fora.
Per tal que algun dia la lliga espanyola de futbol deixi d'estar adulterada en benefici del Real Madrid, caldria, doncs:
Ara em vull fixar en les persistents maniobres per suplementar els dèficits del Real Madrid. Crec que qualsevol observador imparcial estarà d'acord que tota la maquinària mediàtica pública i privada, amb l'excepció dels mitjans catalans i bascos (vull dir, amb seu social en aquests països), participen del complot de tractar informativament el Real Madrid amb molt més relleu del que mereix.
En segon lloc, arriba a extrems escandalosos la parcialitat de totes les estructures federatives i els òrgans polítics de l'esport per afavorir el Real Madrid. No deixa de ser curiós que tant la selecció de futbol com la de bàsquet no han aconseguit èxits significatius fins que no han renunciat a emprar-les com a altaveu del Real Madrid: només han excel·lit quan s'han deixat d'aplicar regles tàcites com la que diu que qualsevol jugador, pel fet d'estar en nòmina del Real Madrid, ja mereix ser convocat a la selecció, o com la que diu que la selecció no ha de tenir una majoria de catalans o de jugadors vinculats a clubs catalans. En alguns esports (hoqueis, handbol, waterpolo...), per no haver d'aplicar ostentosament aquestes regles, s'han vist operacions teledirigides per trencar el monopoli català... S'ha d'admetre que en l'actual règim neofranquista les coses són un xic menys escandaloses que durant el franquisme primitiu, quan algunes federacions feien campanyes de captació de nous talents que sempre acabaven afavorint el Real Madrid.
En tercer lloc, em sembla sospitosa la indiferència que tota la premsa esportiva dedica a una de les maniobres més tramposes que s'han inventat en l'esport mundial, que és la clàusula de la por, en virtut de la qual el Real Madrid juga amb avantatge amb quasi tots els clubs de la lliga espanyola: compra -amb connivència dels estaments federatius- deu vegades més de jugadors dels que pot arribar a encabir en els seus diversos equips, els cedeix a tercers equips de la mateixa lliga i, el dia que aquests equips s'enfronten al Madrid, aquest es reserva el dret d'interferir en l'alineació que presentaran, desmuntant tot el treball estratègic i els automatismes d'equip en què pugui participar el jugador cedit. Això seria com si una empresa vengués el dret d'ús d'una patent a una altra empresa i, quan aquesta volgués presentar el producte en què ha integrat la patent, l'empresa propietària li obligués a retirar-ne els components basats en la patent... Mentre al Madrid se li permeti incloure la clàusula de la por, els partits que juga contra equips amb alineació teledirigida i castrada estan adulterats.
Finalment, em fixaré en la més important de les maniobres que prostitueixen la lliga de futbol espanyola en benefici del Real Madrid: el fet que juga quasi tots els partits en camp propi. El factor camp sempre ha estat vist com a determinant i, per compensar-ho, s'han implantat dos tipus de solucions: jugar en camp neutral (generalment, només quan són finals a un sol partit) o jugar dos partits, un en cada camp, per compensar. Aquesta segona opció complica enormement la gestió dels campionats (ara que es diu que hi ha tantes jornades, amb les diverses competicions), cosa que en algun país ha dut a la implantació en algunes competicions del partit únic, sigui en el camp de l'equip més feble, sigui alternant per temporades.
Vull insistir en el fet que arreu del món es considera un avantatge jugar en un estadi ple fins a la bandera amb els teus seguidors. I això és el que es troba el Real Madrid a quinze dels dinous estadis en què suposadament és visitant, mentre que equips com el Barça o el Bilbao han de competir contra ambients hostils. Li és tan desconeguda al Real Madrid la sensació de jugar amb el públic en contra (excepte en els desplaçaments als països bascos o a algun estadi dels països catalans), que han arribat a lamentar-se'n quan la prepotència de Florentino o les provocacions de Mourinho han trencat la tradició de jugar com a casa en camps com el del València o el Sevilla... explícitament han dit que trobaven molt dur jugar en les condicions que en el món mundial tots els equips troben quan juguen fora.
Per tal que algun dia la lliga espanyola de futbol deixi d'estar adulterada en benefici del Real Madrid, caldria, doncs:
- netejar els organismes federatius de tota l'escòria franquista que hi roman parapetada
- fer arbitrar tots els partits del Madrid amb àrbitres estrangers
- fer jugar tots els emparellaments a una sola volta en estadi neutral i amb 50% de les entrades per a cada club; o, alternativament, prohibir la presència massiva d'aficionats del Madrid quan juga fora (jugar a porta tancada si el club no pot garantir prou massa social com per replicar les proporcions de públic favorable que el Madrid s'hagi trobat a casa seva contra el club en qüestió)
- prohibir la clàusula de la por
La invenció d'un estat i l'esport com a símbol
Ja he parlat en altres ocasions de l'obcecació dels espanyolistes per fer realitat el deliri franquista d'unificar els pobles sotmesos a l'estat espanyol en una sola nació. Encara que reneguin dels mètodes terroristes del règim franquista, per a mi segueixen sent franquistes tots els que aspiren a culminar el genocidi lingüístic i cultural per poder dir "Ehpanya una". Com ho són també tots els que accepten com a cap d'estat l'exvicedictador franquista, cosa que vol dir que accepten que hi ha parcel·les de la sobirania popular segrestades pel règim neofranquista.
Han tingut la mala sort que, des que varen inventar-se Espanya amb la constitució del 1812, l'engendre no ha deixat d'encongir-se'ls, sigui pels vint-i-dos països que han fet guerres per deixar d'estar sota el seu jou i les seves fletxes (rècord Guiness), sigui pels trossos que s'han anat venent al millor postor (la Florida i mitja Amèrica del nord per cinc milions de dòlars el 1819, les illes Carolines -venudes per 25 milions de pessetes- el 1899, el Sàhara occidental el 1975...). Però la seva dèria uniformista no coneix límits, imposant la seva dictadura lingüística, l'uniformisme en les festes tradicionals, la implantació artificial de la barbàrie de la tortura de braus, la identificació del flamenco com l'únic folklore genuïnament panhispànic... i no en queda al marge la suma de tantes i tantes energies i voluntats per fer del Real Madrid l'emblema dels espanyols.
Se'ls veu el llautó, si un s'hi fixa, però l'allau de soroll mediàtic cap als seus postulats fa que se'ns acabi esmorteïnt els detalls significatius. Per exemple, ara resulta que això dels braus no és d'Interior sinó de Cultura, però allà on es decideixen les essències pàtries, que és al ministeri d'Hisenda, des de sempre l'epígraf fiscal diu "artistas y toreros": en què quedem, no era art, això de torturar animals? Llavors, a què ve la redundància d'incloure els toreros amb els artistes però explicitant-los? Si diguessin "Artistas y escultores", entendríem que no consideren artistes els escultors... O sigui que no s'ho creuen ni ells.
I en la línia d'engrandir artificiosament el Real Madrid com si mai hagués estat res sense els ajuts i les trampes de tota mena, s'hi val tot: posar al mateix nivell les copes de costellada que va guanyar als anys 50 i 60 que la Champions que només ha conquerit tres vegades [cal recordar que durant el franquisme dur la lliga espanyola era un conjunt d'entrenaments tutelats pel règim de cara a muscular l'equip per competir amb els de les altres dictadures (dinamos, partizans i estrelles roges...)?]; intentar comparar la seva estructura social (inflada a base de patrocinis que s'acaben pagant amb les cuines de tots els hospitals públics, amb la compra de telefonia per a tantes delegacions ministerials, amb la dotació de llet per a casernes de tota mena...) amb la del millor club del món!
Crec que cal fer tots els esforços possibles per desemmascarar aquestes campanyes que cerquen imposar una identitat única inventada a imatge i semblança de la identitat castellana i que duu a ridículs com el de donar el premi Príncipe de Astúries de l'esport no pas a l'equip que ha meravellat l'univers futbolístic sinó a la còpia de bijuteria que n'ha fet la selecció espanyola.
Per això dedicaré un post específicament als factors que segueixen en ple segle XXI distorsionant la lliga de futbol per suplementar la manca d'estatura del Madrid i amagar les seves misèries.
Han tingut la mala sort que, des que varen inventar-se Espanya amb la constitució del 1812, l'engendre no ha deixat d'encongir-se'ls, sigui pels vint-i-dos països que han fet guerres per deixar d'estar sota el seu jou i les seves fletxes (rècord Guiness), sigui pels trossos que s'han anat venent al millor postor (la Florida i mitja Amèrica del nord per cinc milions de dòlars el 1819, les illes Carolines -venudes per 25 milions de pessetes- el 1899, el Sàhara occidental el 1975...). Però la seva dèria uniformista no coneix límits, imposant la seva dictadura lingüística, l'uniformisme en les festes tradicionals, la implantació artificial de la barbàrie de la tortura de braus, la identificació del flamenco com l'únic folklore genuïnament panhispànic... i no en queda al marge la suma de tantes i tantes energies i voluntats per fer del Real Madrid l'emblema dels espanyols.
Se'ls veu el llautó, si un s'hi fixa, però l'allau de soroll mediàtic cap als seus postulats fa que se'ns acabi esmorteïnt els detalls significatius. Per exemple, ara resulta que això dels braus no és d'Interior sinó de Cultura, però allà on es decideixen les essències pàtries, que és al ministeri d'Hisenda, des de sempre l'epígraf fiscal diu "artistas y toreros": en què quedem, no era art, això de torturar animals? Llavors, a què ve la redundància d'incloure els toreros amb els artistes però explicitant-los? Si diguessin "Artistas y escultores", entendríem que no consideren artistes els escultors... O sigui que no s'ho creuen ni ells.
I en la línia d'engrandir artificiosament el Real Madrid com si mai hagués estat res sense els ajuts i les trampes de tota mena, s'hi val tot: posar al mateix nivell les copes de costellada que va guanyar als anys 50 i 60 que la Champions que només ha conquerit tres vegades [cal recordar que durant el franquisme dur la lliga espanyola era un conjunt d'entrenaments tutelats pel règim de cara a muscular l'equip per competir amb els de les altres dictadures (dinamos, partizans i estrelles roges...)?]; intentar comparar la seva estructura social (inflada a base de patrocinis que s'acaben pagant amb les cuines de tots els hospitals públics, amb la compra de telefonia per a tantes delegacions ministerials, amb la dotació de llet per a casernes de tota mena...) amb la del millor club del món!
Crec que cal fer tots els esforços possibles per desemmascarar aquestes campanyes que cerquen imposar una identitat única inventada a imatge i semblança de la identitat castellana i que duu a ridículs com el de donar el premi Príncipe de Astúries de l'esport no pas a l'equip que ha meravellat l'univers futbolístic sinó a la còpia de bijuteria que n'ha fet la selecció espanyola.
Per això dedicaré un post específicament als factors que segueixen en ple segle XXI distorsionant la lliga de futbol per suplementar la manca d'estatura del Madrid i amagar les seves misèries.
07 de febrer 2012
Democràcia de veritat, monarquia bananera de mentida
De vegades em trobo gent que es resisteix a admetre que no vivim en democràcia. "Home, hi ha votacions", diuen; els responc que també n'hi havia sota el règim del criminalíssimo Franco i el vicedictador Juan Carlos. No acabo d'acabar el document on recullo els dèficits democràtics de la constitució neofranquista, perquè algun dels apartats no para de créixer.
De tant, en tant, però, el món civilitzat ens regala amb exemples que parlen per si sols, com quan un jutge israelià va interrompre i suspendre un acte propagandístic del seu primer ministre per ser contrari a la llei electoral; aquí no tenim a tot el país prou jutges per interrompre els actes eufemísticament anomenats preelectorals d'una sola ciutat.
Un terreny especialment productiu és el de la mentida, especialment simbòlic per diferenciar les democràcies de veritat d'això que patim la majoria de les nacions ibèriques.
Recentment ha dimitit un ministre britànic per haver mentit quan encara no era ministre. No fa tant que el ministre de defensa alemany va mentir per una falsedat en relació a la seva tesi doctoral; i va dimitir.
A casa nostra, tenim una vicepresidenta del govern que va mentir sobre la seva qualificació professional i segueix ostentant el càrrec, l'escó al parlament i els fums que la caracteritzen. Ens podem refiar d'una persona que menteix en un aspecte de la seva vida tan fàcil de desemmascarar? Què hem de suposar que fa en tot allò altre que no és tan fàcil de descobrir?
Però, amb els temps que corren, encara es pot entendre una mentida "llesta" com aquesta, al cap i a la fi s'hi juga la feina o l'atur (qui li donarà feina, el dia que salti...?). Resulta molt més difícil d'entendre una mentida imbecil, d'aquelles que no duen enlloc ni reporten cap benefici a qui la perpreta i que en mostren la feblesa del manipulador compulsiu. Em refereixo a la molt impresentable presidenta del parlament de Catalunya i al sainet que va protagonitzar inventant-se que la mesa del parlament havia aprovat censurar els diputats: el nostre parlament instaurant la censura? No solament és una mentida imbecil, la trobo ofensiva. Senyora fada fada de fat fútil: si la mesa hagués aprovat censurar els diputats, tenia l'obligació de fer-ho públic abans de conençar la sessió i no pas quan el diputat dels Colono's li va demanar empara; a més, no hauria hagut de produir-se aquesta petició d'empara, car la mesa hauria hagut de cridar a l'ordre el diputat que es rebel·lava contra aquesta censura. Doncs, si resultés que no és una mentidera compulsiva impresentable, llavors vol dir que és incompetent XXXL.
A les democràcies de veritat, faltar a la veritat és faltar a la democràcia. A les monarquies bananeres, la mentida és un instrument intrínsec de la corrupció política i econòmica generalitzada i els polítics enxampats mentint no s'han de preocupar de dimitir, perquè justament han mostrat que estan perfectament adaptats al medi.
I això passa a tots els nivells. Fins i tot jo tinc la meva pròpia experiència d'un vicerector prevaricador per protegir un mentider. Però això quedarà per a la meva biografia...
De tant, en tant, però, el món civilitzat ens regala amb exemples que parlen per si sols, com quan un jutge israelià va interrompre i suspendre un acte propagandístic del seu primer ministre per ser contrari a la llei electoral; aquí no tenim a tot el país prou jutges per interrompre els actes eufemísticament anomenats preelectorals d'una sola ciutat.
Un terreny especialment productiu és el de la mentida, especialment simbòlic per diferenciar les democràcies de veritat d'això que patim la majoria de les nacions ibèriques.
Recentment ha dimitit un ministre britànic per haver mentit quan encara no era ministre. No fa tant que el ministre de defensa alemany va mentir per una falsedat en relació a la seva tesi doctoral; i va dimitir.
A casa nostra, tenim una vicepresidenta del govern que va mentir sobre la seva qualificació professional i segueix ostentant el càrrec, l'escó al parlament i els fums que la caracteritzen. Ens podem refiar d'una persona que menteix en un aspecte de la seva vida tan fàcil de desemmascarar? Què hem de suposar que fa en tot allò altre que no és tan fàcil de descobrir?
Però, amb els temps que corren, encara es pot entendre una mentida "llesta" com aquesta, al cap i a la fi s'hi juga la feina o l'atur (qui li donarà feina, el dia que salti...?). Resulta molt més difícil d'entendre una mentida imbecil, d'aquelles que no duen enlloc ni reporten cap benefici a qui la perpreta i que en mostren la feblesa del manipulador compulsiu. Em refereixo a la molt impresentable presidenta del parlament de Catalunya i al sainet que va protagonitzar inventant-se que la mesa del parlament havia aprovat censurar els diputats: el nostre parlament instaurant la censura? No solament és una mentida imbecil, la trobo ofensiva. Senyora fada fada de fat fútil: si la mesa hagués aprovat censurar els diputats, tenia l'obligació de fer-ho públic abans de conençar la sessió i no pas quan el diputat dels Colono's li va demanar empara; a més, no hauria hagut de produir-se aquesta petició d'empara, car la mesa hauria hagut de cridar a l'ordre el diputat que es rebel·lava contra aquesta censura. Doncs, si resultés que no és una mentidera compulsiva impresentable, llavors vol dir que és incompetent XXXL.
A les democràcies de veritat, faltar a la veritat és faltar a la democràcia. A les monarquies bananeres, la mentida és un instrument intrínsec de la corrupció política i econòmica generalitzada i els polítics enxampats mentint no s'han de preocupar de dimitir, perquè justament han mostrat que estan perfectament adaptats al medi.
I això passa a tots els nivells. Fins i tot jo tinc la meva pròpia experiència d'un vicerector prevaricador per protegir un mentider. Però això quedarà per a la meva biografia...
05 de febrer 2012
Peixos caníbals
Quim Monzó dedica la seva columna de dissabte a comentar els resultats d'un estudi que diu que demostra científicament que la gent rebutja el peix de granja i prefereix el que procedeix de la pesca extractiva, però només si en coneix l'origen. Diu que en cas de tastar el peix de les dues procedències cuinat sense diferències, prefereix el que procedeix de granja.
El Monzó en conclou que la gent, quan rebutja el peix de granja, ho fa per modes o per supeditació al què diran.
Jo no puc parlar per tots els altres que rebutgen, en cas de poder triar, el peix de granja; però sí que puc dir que jo ho faig perquè tinc les meves reserves sobre l'ètica dels que fan negocis amb la meva salut o els meus aliments en el context d'una societat que no combat la immoralitat del lucre il·limitat.
Ja fa anys que se sap que les multinacionals transètiques de la modificació genètica treballen per un futur on ens hàgim d'hipotecar de per vida per comprar els aliments (vegeu el monogràfic sobre Monsanto de The ecologist"), que pressionen els governs que demanen garanties abans de permetre els cultius amb organismes modificats, que han aconseguit que la Unió europea permeti enganyar els consumidors amagant l'origen transgènic dels productes que integren un determinat aliment...
Vivim en una societat que dóna els premis als millors empresaris de l'any no pas als que han aconseguit mantenir la seva empresa tot i haver baixat el preu del producte, ni als que han mantingut el preu tot i millorar les condicions dels seus treballadors, ni als que no solament han rebaixat el preu, sinó que han millorat al mateix temps la qualitat del producte... El millor empresari és aquell que aconsegueix més beneficis (encara que el jurat s'hagi de tapar les narius...).
Sabem que, en aquest context, hi ha empresaris que cobren per gestionar deixalles nuclears i que s'estalvien costos i no les descontaminen, o d'altres que alimenten les vaques amb deixalles de les congèneres que acaben de sacrificar. Però aquests i altres casos els coneixem quan passa una desgràcia (algú es creu que tots els que han aparegut són tots els que hi ha? Tan mala sort tenen els empresaris deshonestos que els enganxen tots?). És com això de tenir una fiscalia anticorrupció que curiosament només enxampa corruptes quan algun dels socis agreujat els delata...
Quan vivia al Masnou, podia veure durant dies la mar prou moguda com perquè ningú es pogués acostar a la granja piscícola ancorada davant la costa; què menjaven els peixos? Sembla que es devoren entre ells mateixos. Potser només és una llegenda urbana, però els esforços de la indústria de les granges piscícoles per aconseguir que se n'amagui la procedència amb l'excusa que els consumidors són estúpids i cal mirar pel seu bé (una nova forma de despotisme il·lustrat sense la bona fe que se suposava als enciclopedistes) fan la pudor d'allò que no es vol airejar: què es fa amb les restes dels peixos morts? com s'alimenten quan estan dies i dies deixats a la bona de Neptú?
Si se'n surten amb la seva i legalitzen l'ocultació de l'origen del peix, aconseguiran que renunciï a comprar-ne si no és directament al pescador.
I amb tot això no nego que mereixi credibilitat l'estudi citat pel Monzó en el sentit que el peix de granja sigui més saborós. Tampoc no excloc que les vaques boges fossin més saboroses que les que no practiquen canibalisme.
Vegeu:
http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20120204/54248786212/quim-monzo-lubinas-guru-besugos-bikkembergs.html
http://www.somloquesembrem.org
http://exacteditions.theecologist.org/exact/browse/307/308/5361/1/1
El Monzó en conclou que la gent, quan rebutja el peix de granja, ho fa per modes o per supeditació al què diran.
Jo no puc parlar per tots els altres que rebutgen, en cas de poder triar, el peix de granja; però sí que puc dir que jo ho faig perquè tinc les meves reserves sobre l'ètica dels que fan negocis amb la meva salut o els meus aliments en el context d'una societat que no combat la immoralitat del lucre il·limitat.
Ja fa anys que se sap que les multinacionals transètiques de la modificació genètica treballen per un futur on ens hàgim d'hipotecar de per vida per comprar els aliments (vegeu el monogràfic sobre Monsanto de The ecologist"), que pressionen els governs que demanen garanties abans de permetre els cultius amb organismes modificats, que han aconseguit que la Unió europea permeti enganyar els consumidors amagant l'origen transgènic dels productes que integren un determinat aliment...
Vivim en una societat que dóna els premis als millors empresaris de l'any no pas als que han aconseguit mantenir la seva empresa tot i haver baixat el preu del producte, ni als que han mantingut el preu tot i millorar les condicions dels seus treballadors, ni als que no solament han rebaixat el preu, sinó que han millorat al mateix temps la qualitat del producte... El millor empresari és aquell que aconsegueix més beneficis (encara que el jurat s'hagi de tapar les narius...).
Sabem que, en aquest context, hi ha empresaris que cobren per gestionar deixalles nuclears i que s'estalvien costos i no les descontaminen, o d'altres que alimenten les vaques amb deixalles de les congèneres que acaben de sacrificar. Però aquests i altres casos els coneixem quan passa una desgràcia (algú es creu que tots els que han aparegut són tots els que hi ha? Tan mala sort tenen els empresaris deshonestos que els enganxen tots?). És com això de tenir una fiscalia anticorrupció que curiosament només enxampa corruptes quan algun dels socis agreujat els delata...
Quan vivia al Masnou, podia veure durant dies la mar prou moguda com perquè ningú es pogués acostar a la granja piscícola ancorada davant la costa; què menjaven els peixos? Sembla que es devoren entre ells mateixos. Potser només és una llegenda urbana, però els esforços de la indústria de les granges piscícoles per aconseguir que se n'amagui la procedència amb l'excusa que els consumidors són estúpids i cal mirar pel seu bé (una nova forma de despotisme il·lustrat sense la bona fe que se suposava als enciclopedistes) fan la pudor d'allò que no es vol airejar: què es fa amb les restes dels peixos morts? com s'alimenten quan estan dies i dies deixats a la bona de Neptú?
Si se'n surten amb la seva i legalitzen l'ocultació de l'origen del peix, aconseguiran que renunciï a comprar-ne si no és directament al pescador.
I amb tot això no nego que mereixi credibilitat l'estudi citat pel Monzó en el sentit que el peix de granja sigui més saborós. Tampoc no excloc que les vaques boges fossin més saboroses que les que no practiquen canibalisme.
Vegeu:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)