Potser si aconseguim que molts catalans del mig i de dalt de tot ajudin ACPV i fem que creixi molt el suport que rep, algú en treurà conseqüències.
04 de març 2011
Tots som valencians
Si t'ha preocupat com a mi la situació de la llengua al País Valencià després de les darreres agressions dels franquistes del PP, pots difondre les adreces de les entitats següents que treballen per la nostra llengua en algun dels territoris en què es parla:
Acció Cultural del País Valencià
Escola valenciana
Franja de Ponent
Obra Cultural Balear
Associació d'Amics de la Bressola
Òmnium Cultural
Potser si aconseguim que molts catalans del mig i de dalt de tot ajudin ACPV i fem que creixi molt el suport que rep, algú en treurà conseqüències.
Potser si aconseguim que molts catalans del mig i de dalt de tot ajudin ACPV i fem que creixi molt el suport que rep, algú en treurà conseqüències.
03 de març 2011
Ja s'ho faran, els valencians...
Si ets dels que creuen que això dels Països Catalans fa nosa i que la censura de TV3 és cosa dels valencians, t'hauries de preguntar honestament si estàs cercant una excusa per a denegar el teu auxili als nostres compatriotes perseguits pels franquistes que dominen la Generalitat del Sud (de la mateixa manera que Europa es va rentar les mans davant la intervenció nazi i feixista a la guerra civil espanyola) o si et guia el sentiment pragmàtic que les intervencions a cara descoberta dels catalans del mig i del nord més aviat és contraproduent per als nostres compatriotes del sud.
Si se te'n fot un rave la supervivència de la llengua dels valencians, no cal que segueixis llegint, però si et preocupa i no vols ajudar-los de la manera que tu trobes contraproduent, jo te n'ofereixo una altra: fes-te, com jo, soci d'Acció Cultural del País Valencià, paga la quota (tan generosa com vulguis, no hi ha límits) i deixa que siguin ells qui, amb el teu ajut econòmic, lluitin contra l'imperialisme lingüístic dels espanyols i contra les maniobres genocides dels franquistes.
I, per si la teva preocupació pel futur de la nostra és tan accentuada com el meu, et llisto totes les associacions que treballen per la nostra llengua des dels respectius territoris o donant suport als que hi treballen:
Acció Cultural del País Valencià
Escola valenciana
Franja de Ponent
Obra Cultural Balear
Associació d'Amics de la Bressola
Òmnium Cultural
Ajudem-los a salvar la nostra llengua...
Si se te'n fot un rave la supervivència de la llengua dels valencians, no cal que segueixis llegint, però si et preocupa i no vols ajudar-los de la manera que tu trobes contraproduent, jo te n'ofereixo una altra: fes-te, com jo, soci d'Acció Cultural del País Valencià, paga la quota (tan generosa com vulguis, no hi ha límits) i deixa que siguin ells qui, amb el teu ajut econòmic, lluitin contra l'imperialisme lingüístic dels espanyols i contra les maniobres genocides dels franquistes.
I, per si la teva preocupació pel futur de la nostra és tan accentuada com el meu, et llisto totes les associacions que treballen per la nostra llengua des dels respectius territoris o donant suport als que hi treballen:
Ajudem-los a salvar la nostra llengua...
Països espanyols, no, gràcies!
En els darreres dies diversos polítics i manipuladors (autoanomenats 'opinadors') han aprofitat l'ofensiva franquista contra la difusió sense fronteres del català per reclamar un cop més que oblidem els Països Catalans. Té especialment gràcia que un dels que ens ha dit als catalans del mig que no ens fiquem en els afers dels valencians és un senyor de la Franja de Ponent que representa alguns catalans a Madrit.
Mentre nosaltres dubtem d'oferir la nostra solidaritat als valencians (quan no la neguem als saharians o al districte XXII de l'ajuntament de Barcelona a Sarajevo) els espanyols han contruït tres TGV de Madrit a la seva 'playa de Levante', tres autovies gratuïtes en tot el traçat i bombardegen l'espai mediàtic dels valencians amb tota mena de teleporqueria made in Spain.
El concepte de Països Catalans va ser creat segons uns o difós segons altres per Joan Fuster (cosa que li costà atacs terroristes que els espanyols encara han d'investigar) i el valencià Josep Guia és qui, davant els escrupols d'alguns, proposa que li diguem simplement Catalunya.
Davant la desigualtat de forces a València entre els invasors i el seu suport imperialista a Madrit en front dels defensors de la identitat autòctona, qualsevol apel·lació a "deixar que s'ho resolguin els valencians entre ells" és, clarament, denegació d'auxili, un crim que es dóna, per exemple quan un sent des de casa seva que el veí està maltractant la seva muller i decideix no ficar-s'hi perquè troba que s'ho han d'arreglar entre ells.
Això seria clarament com si, en el cas del Sàhara Occidental, que segueix sent responsabilitat del règim neofranquista espanyol, algú defensés que s'ho han de resoldre entre els invasors marroquins -amb el seu exèrcit i el seu mur de la vergonya al davant- i els autòctons dels Sàhara Occidental.
Aquestes persones que troben inadequat el concepte de Països Catalans s'haurien de preguntar quina és la seva nació. Si troben que és Espanya (ho respecto), haurien d'abandonar totes les dialèctiques enganyoses de federalisme i plurinacionalitat. Si troben que és Catalunya entesa com el Principat exclusivament, s'haurien de preguntar si la nació veïna al sud de la Sènia és Espanya o és la nació valenciana (concepte que ningú no reclama, perquè els anticatalanistes de València es consideren regionalistes espanyols); si la veuen més vinculada a Espanya que a Catalunya -cosa difícil d'argumentar- tampoc no haurien de ficar els seus nassos en la qüestió de com s'organitza Espanya i si veuen la 'nació valenciana' com a més acostada a Catalunya (en el sentit exclusivista) que a Espanya, no haurien de fer escarafalls a les propostes que vehiculen la solidaritat entre els territoris de llengua catalana. Finalment, si el seu horitzó nacional és que recuperem la llibertat i la sobirania tots els territoris que la vàrem perdre amb la irrupció de la dinastia malnascuda dels Borbons, no s'entendria que volguessin la llibertat per a uns i no per als altres.
El que és cada vegada més evident és que la supervivència de Catalunya (sigui en el sentit exclusivista del nom, sigui en el generós i solidari) és incompatible amb la seva annexió actual a Espanya.
Països espanyols? No, gràcies.
Mentre nosaltres dubtem d'oferir la nostra solidaritat als valencians (quan no la neguem als saharians o al districte XXII de l'ajuntament de Barcelona a Sarajevo) els espanyols han contruït tres TGV de Madrit a la seva 'playa de Levante', tres autovies gratuïtes en tot el traçat i bombardegen l'espai mediàtic dels valencians amb tota mena de teleporqueria made in Spain.
El concepte de Països Catalans va ser creat segons uns o difós segons altres per Joan Fuster (cosa que li costà atacs terroristes que els espanyols encara han d'investigar) i el valencià Josep Guia és qui, davant els escrupols d'alguns, proposa que li diguem simplement Catalunya.
Davant la desigualtat de forces a València entre els invasors i el seu suport imperialista a Madrit en front dels defensors de la identitat autòctona, qualsevol apel·lació a "deixar que s'ho resolguin els valencians entre ells" és, clarament, denegació d'auxili, un crim que es dóna, per exemple quan un sent des de casa seva que el veí està maltractant la seva muller i decideix no ficar-s'hi perquè troba que s'ho han d'arreglar entre ells.
Això seria clarament com si, en el cas del Sàhara Occidental, que segueix sent responsabilitat del règim neofranquista espanyol, algú defensés que s'ho han de resoldre entre els invasors marroquins -amb el seu exèrcit i el seu mur de la vergonya al davant- i els autòctons dels Sàhara Occidental.
Aquestes persones que troben inadequat el concepte de Països Catalans s'haurien de preguntar quina és la seva nació. Si troben que és Espanya (ho respecto), haurien d'abandonar totes les dialèctiques enganyoses de federalisme i plurinacionalitat. Si troben que és Catalunya entesa com el Principat exclusivament, s'haurien de preguntar si la nació veïna al sud de la Sènia és Espanya o és la nació valenciana (concepte que ningú no reclama, perquè els anticatalanistes de València es consideren regionalistes espanyols); si la veuen més vinculada a Espanya que a Catalunya -cosa difícil d'argumentar- tampoc no haurien de ficar els seus nassos en la qüestió de com s'organitza Espanya i si veuen la 'nació valenciana' com a més acostada a Catalunya (en el sentit exclusivista) que a Espanya, no haurien de fer escarafalls a les propostes que vehiculen la solidaritat entre els territoris de llengua catalana. Finalment, si el seu horitzó nacional és que recuperem la llibertat i la sobirania tots els territoris que la vàrem perdre amb la irrupció de la dinastia malnascuda dels Borbons, no s'entendria que volguessin la llibertat per a uns i no per als altres.
El que és cada vegada més evident és que la supervivència de Catalunya (sigui en el sentit exclusivista del nom, sigui en el generós i solidari) és incompatible amb la seva annexió actual a Espanya.
Països espanyols? No, gràcies.
TV3 arreu
Hi ha moltes coses a dir sobre la censura de TV3 al País Valencià:
segons l'article 20 de la constitució neofranquista del 1978, la televisió és un servei públic (encara que estigui concedida la seva gestió a una empresa privada) que ha de reflectir la pluralitat lingüística de l'estat espanyol;
a diferència de l'oficialitat de les llengües, que l'article 3 restringeix als territoris autonòmics, l'article 20 no preveu cap limitació territorial al dret dels ciutadans a una televisió plurilingüe en totes les llengües espanyoles;
en conseqüència, el govern de Madrit està obligat per la seva constitució neofranquista a facilitar als ciutadans catalans arreu l'accés a les televisions en llengües altres que el castellà;
amb la televisió analògica podien posar l'excusa (que es desmunta fàcilment amb l'exemple de països com Finlàndia) de tenir pocs canals disponibles, però amb la TDT ja no tenen cap argument tècnic per limitar la difusió de TV3 a tota Espanya;
tant li fa si reconeixem el valencià com una varietat del català o prenem consciència que a València -i a Madrit, i a Tenerife- hi viuen catalans (en sentit exclusivista, o sigui del Principat); doncs, el govern de Madrit té l'obligació de garantir la presència de TV3 arreu d'Espanya, tant més a València;
la Generalitat del Sud no té competències sobre els repetidors: en posar multes i ordenar el tancament dels canals està prevaricant amb la complicitat del govern espanyol; i això ha passat essent ministres del ram afectat els senyors Clos i Montilla, del PSOE; i el govern espanyol, quan els deixa envair les seves competències, també està prevaricant;
la culpabilitat del govern espanyol és encara més gran si tenim en compte l'article 7.1.b de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries, que prohibeix utilitzar les fronteres administratives com un obstacle per a la difusió o recuperació de les dites llengües;
l'esmentat article 7.1.b, en un instrument jurídic molt versàtil -o sigui, adaptable a la (poca/molta) voluntat protectora dels estats- que facilita graus molt diversos d'adopció, és un dels pocs articles que els estats no poden eludir d'incloure en el seu instrument de ratificació ni hi poden formular reserves;
segons l'article 96 de la constitució neofranquista, els tractats internacionals ratificats per Espanya formen part de la legislació d'obligat compliment (fins al punt que no es pot adoptar un tractat que sigui contrari a la constitució sense modificar-la prèviament); la constitució no diu res de modificar cap llei o estatut d'autonomia si són contraris a un tractat internacional ratificat per Espanya perquè és evident que en cas de conflicte preval el tractat internacional ratificat per Parlament espanyol per sobre d'una llei autonòmica o estatal; l'única manera que fer que una llei estatal o autonòmica passi per davant d'un tractat internacional és denunciar-lo i anul·lar-ne el caràcter vinculant.
Vistos els elements legals precedents, cal entendre que no solament l'actuació dels franquistes que governen la Generalitat del Sud és contrària a les lleis de l'estat invasor que ells mateixos sempre diuen defensar com a resultat d'un suposat 'consens de la transició', sinó que el paper del govern de Madrit en aquesta qüestió és d'absoluta complicitat criminal en el genocidi lingüístic que es persegueix discriminant les emissions en la nostra llengua.
Vistos els elements legals precedents, cal entendre que no solament l'actuació dels franquistes que governen la Generalitat del Sud és contrària a les lleis de l'estat invasor que ells mateixos sempre diuen defensar com a resultat d'un suposat 'consens de la transició', sinó que el paper del govern de Madrit en aquesta qüestió és d'absoluta complicitat criminal en el genocidi lingüístic que es persegueix discriminant les emissions en la nostra llengua.
05 de febrer 2011
El paper normalitzador del partit dels Colon's
Hi ha persones que pensen que el paper d'un partit com el dels Ciudadano's és intentar dulcificar l'espanyolisme des de posicions suposadament progressistes. O sigui que, en una visió de l'espectre polític polaritzat pel dilema dependència vs independència, serien els pijoprogressistes del bàndol dependentista.
Això els atribuiria un paper residual per captar el vot dels feixistes espanyolistes que no tenen assumit ser feixistes espanyolistes.
Jo no ho veig així, crec que tenen un paper molt important per escampar l'anticatalanisme al màxim entre la immigració no integrada a Catalunya. Per analitzar-ho em cal primer presentar alguns fets de la societat en què crec que s'han inspirat els ideòlegs del partit dels colonialistes: Israel.
Molta gent sap que la bandera d'Israel té l'estel de David com a símbol dels jueus (normal en un estat teocràtic que es proclama "jueu i democràtic" i que segons un diputat àrab al seu parlament és "jueu per als àrabs i democràtic per als jueus"). El que no sap molta gent és el que signifiquen les dues ratlles blaves que flanquegen l'estel de David en la bandera d'Israel: per als sionistes (partidaris, segons l'ONU, d'una forma de racisme supremacista basat en la religió), les dues ratlles expressen com serà el "gran Israel", que anirà des del Nil fins a l'Eufrates, terra que consideren que han de regir per voluntat divina i que està repartida entre uns quants estats no gaire disposats a ser objecte de neteja ètnica.
Per a la ideologia sionista que és al moll de l'os de l'estat d'Israel, els sionistes tenen el dret d'usurpar totes aquestes terres i aquest dret comença pels territoris ocupats de Palestina. Porten anys treballant-hi amb la implantació de colònies i més colònies que només poden omplir a base d'acceptar com a jueus qualsevol immigrant disposat a proclamar-se com a tal.
És evident que la comunitat internacional no pot mostrar-se complaguda davant la usurpació de cases, camps i de vegades pobles sencers i fa veure que reclama la devolució dels territoris ocupats. Però Israel no hi renuncia i aquí és on el paper dels colons i dels partits que els articulen és tan important. Han aconseguit el dret a dur armes i a la immunitat quan assassinen palestins a base de presentar-se com les víctimes de la persecució i dels bombardejos dels integristes teledirigits per Síria o l'Iran.
Els que creuen en les guerres no tenen cap retret a fer als qui defensen amb les armes la seva terra o als que els donen suport. Per aquest motiu mai s'ha jutjat cap maquis francès per haver mort soldats o ciutadans alemanys o cap militar americà per haver bombardejat ciutats senceres, com va passar a tot Alemanya. Doncs, amb el dret derivat de les convencions internacionals sobre la guerra, que els ocupants (civils desarmats o armats o militars) siguin bombardejats pels defensors del territori no mereix cap retret (insisteixo, sota paràmetres bel·licistes). ¿Com aconseguir, doncs, que
la comunitat internacional giri els ulls cap a una altra banda i es tapi les orelles davant els planys dels palestins? ¿Com aconseguir neutralitzar els sectors democràtics de la societat israeliana -no només jueva- que reclamen la devolució dels territoris ocupats?
Cal que algú "normalitzi" la presència dels ocupants sota criteris laics (sota criteris religiosos, evidentment només cal que el cenacle dels rabins digui que el seu déu ho ha dit). Cal fer el corcó dia rere dia transmetent a la comunitat internacional i als jueus indecisos que ells tenen dret a ser allà, que ells no són el problema sinó la solució, que els que sobren són els palestins, que la guerra s'acabarà el dia que hagin completat la neteja ètnica de Palestina. El que no diuen és que aquest dia començaran a preparar-se per anar més enllà.
Encara hi ha un aspecte important en el paper dels colons, que és el de justificar que només ells poden espoliar els palestins, no fos cas que passés com a l'Amazones, que quan els brasilers afluixen en la desforestació salvatge arrasant els territoris ancestrals de les tribus aborígens són els peruans que entren d'estranquis a talar desaforadament. Aquí, doncs, el paper dels partits dels colons és recalcar que només ells tenen drets divins per apropiar-se de terres alienes.
I aquest paper de corcó decantador de la majoria social dels indecisos i neutralitzador de les simpaties internacionals cap a les víctimes és el que ha inspirat els nostres colonitzadors a crear un partit dels Colons-Colonos-Partit dels colonialistes C's.
L'activitat d'aquest partit està centrada en tres objectius bàsics: neutralitzar les simpaties que la causa catalana pogués despertar fora (tant a Espanya com a Europa), justificar la supremacia dels immigrants espanyols sobre tots els altres immigrants i decantar la massa social dels immigrants espanyols no integrats cap a la militància anticatalana. Cal recordar que durant els anys 60 i 70 l'activisme de l'església catòlica i dels partits i sindicats clandestins va generalitzar entre els immigrants el sentiment que ser anticatalà era com recolzar el règim; dit al revés, que una manera de combatre el franquisme era donar suport a les reivindicacions dels catalans; fruit d'això, molts immigrants es varen interessar per la nostra cultura i la nostra llengua i es varen acabar integrant a la nostra societat. D'altres, però, han romàs lligats als seus orígens entre la nostàlgia i la frustració de no haver aconseguit realitzar els seus somnis de millora personal en una societat tan severament classista com la nostra.
Una de les armes per aquest degoteig constant de "normalització espanyolista" és emprar totes les vies mediàtiques per transmetre la idea que Catalunya és una part d'Espanya i que ser català és una forma de ser espanyol, i, doncs, que un bon català ha d'estar orgullós de ser espanyol. Això passa per negar les essències de la identitat catalana (per això insisteixen tant a condemnar els partits catalans com a 'identitaris'). Per a ells és més important el que uneix un ciutadà de Barcelona a un de Cadis o Tenerife que el que el pugui unir a un de Perpinyà: el fet de pagar impostos al mateix règim neofranquista (identitat ben galdosa mentre no aconsegueixin completar el genocidi lingüístic i cultural).
Fins i tot la Real Academia espanyola, en definir "nación", diu:
Sembla que tenen una certa confusió entre país, estat i nació en les dues primeres accepcions (diuen que 'estado' és 'Conjunto de los órganos de gobierno de un país soberano.' i de 'país' diuen que és 'Nación, región, provincia o territorio'). Però tenen molt clar que l'idioma i les tradicions juguen un paper definitori. També ho tenen clar els Colon's i per això volen acabar amb la nostra llengua, fer passar la seva com si fos nostra i imposar-nos les seves tradicions al mateix temps que menystenen les nostres. O les devaluen promovent que el 'mestissatge' sigui el més cul (perdó, 'cool').
Em cal insistir en el tema de la identitat. Jo em sento infinitament més vinculat a un perpinyanès que a un madrileny, canari o argentí. En canvi l'espanyol estàndard no té cap dubte, en un partit entre qualsevol selecció americana i una d'europea, que els seus són els que comparteixen llengua amb ell. La meva vinculació està fins i tot per sobre de l'actitud que un perpinyanès o un català botifler puguin tenir cap al seu país: potser han estat educats en l'autoodi o, simplement, en la ignorància del seu passat; no per això deixen de ser els meus compatriotes, malgrat ells, que dirien els gavatxos. Fins i tot Liçondo era dels meus, perquè de particularistes exacerbats en tenen totes les llengües. Doncs, per a mi, la persona que digui que els catalans són espanyols és, en sigui conscient o no, un genocida, perquè està negant als catalans el dret a existir com a comunitat vinculada a una llengua i una tradició: o bé estan atribuint-se el dret a negar la catalanitat dels rossellonesos o bé estan dient que els rossellonesos són espanyols, cosa que fa més estrambòtic el seu imperialisme.
En aquesta dinàmica de normalitzar l'espanyolisme a Catalunya hi juguen un paper molt fort altres símbols identitaris que permeten visibilitzar que els Colon's tenen darrere seu tota la maquinària ideològica i propagandística del règim neofranquista. Així, és evident que els èxits futbolístics i esportius en general de les seleccions espanyolistes ajuden a fomentar entre els immigrants no integrats l'orgull de ser espanyols com a antídot a les temptacions d'integració. És molt significatiu en aquest punt que l'aparador de promoció de la dinastia restaurada pel franquisme que són els Premios de Asturias decidís en el seu moment considerar més rellevant el triomf de la selecció espanyolista de futbol que tots els que ha assolit el Barça, de qui la selecció no solament va acaparar els jugadors sinó fins i tot va copiar literalment les estratègies i tàctiques: quan premies la mala còpia per davant de l'original, vol dir que no et regeixes per mèrits objectius sinó per finalitats inconfessables...
En la mateixa dinàmica de presentar l'annexió de Catalunya com un fet intrínsec a l'evolució de la història o derivat del sagrat dret dels espanyols de manllevar i fer seu el que els roti, i, en conseqüència, negar el dret a decidir dels catalans, hi juga un paper molt important la part cultural de la identitat, les tradicions. Per això els Colon's varen insistir tant en l'aspecte identitari durant el debat sobre les curses de braus, recalcant que prohibir-les era una maniobra de desespanyolització, sense adonar-se de la reversibilitat del seu argument: la imposició d'aquesta tradició al llarg del segle XIX és una conseqüència directa de la invenció d'Espanya com a concepte polític amb la primera constitució espanyola al S XIX (nosaltres en tenim des del S XV). També per això el règim neofranquista, que abans de l'existència de TV3 s'oposava a les televisions privades, va optar després de l'èxit de TV3 per un model d'asfíxia mediàtica amb la proliferació de canals en castellà, contra el que estableix la seva pròpia i tan aimada constitució neofranquista.
Finalment, no és gens trivial el paper que juga el partit dels Colon's en intentar legitimar que els immigrants espanyols tinguin no solament els drets que no reconeixen als catalans ni a Catalunya sinó el fet que aquests immigrants estiguin per sobre dels d'altres procedències. No parlen obertament que els immigrants espanyols han de tenir més drets que els marroquins o els malinesos pel fet d'haver vingut amb el seu exèrcit, però no paren d'omplir-se la boca amb la seva refotuda constitució, sense adonar-se que estan invocant indirectament el terrorisme i la violència dels quals aquesta constitució i totes les lleis il·legals des del 1716 es deriven. Perquè no es pot rebutjar el terrorisme espanyolista que hem viscut els catalans des del segle XVI sense renunciar a tots els beneficis que els espanyols han obtingut sobre els catalans gràcies a aquest terrorisme.
Doncs, la finalitat del partit dels Colon's és combatre la identitat catalana (per això estan tan obsedits contra la llengua catalana, la immersió, TV3, i a reclamar que el castellà passi a ser considerat llengua pròpia de Catalunya -al Rosselló també?-, per tal que la massa gens negligible dels immigrants no integrats perdi l'al·licient d'aprendre el català o fins faci militància contra la igualtat entre el català a Catalunya i el castellà a Espanya.
Potser seria hora que els catalans contraataquéssim reclamant per a totes les cases regionals d'argentins, camerunesos, xinesos i tuti quanti el mateix estatus que tenen les espanyoles, per fer-los entendre que mentre vulguin estar per damunt dels altres no seran mai ben rebuts a casa nostra.
Això els atribuiria un paper residual per captar el vot dels feixistes espanyolistes que no tenen assumit ser feixistes espanyolistes.
Jo no ho veig així, crec que tenen un paper molt important per escampar l'anticatalanisme al màxim entre la immigració no integrada a Catalunya. Per analitzar-ho em cal primer presentar alguns fets de la societat en què crec que s'han inspirat els ideòlegs del partit dels colonialistes: Israel.
Molta gent sap que la bandera d'Israel té l'estel de David com a símbol dels jueus (normal en un estat teocràtic que es proclama "jueu i democràtic" i que segons un diputat àrab al seu parlament és "jueu per als àrabs i democràtic per als jueus"). El que no sap molta gent és el que signifiquen les dues ratlles blaves que flanquegen l'estel de David en la bandera d'Israel: per als sionistes (partidaris, segons l'ONU, d'una forma de racisme supremacista basat en la religió), les dues ratlles expressen com serà el "gran Israel", que anirà des del Nil fins a l'Eufrates, terra que consideren que han de regir per voluntat divina i que està repartida entre uns quants estats no gaire disposats a ser objecte de neteja ètnica.
Per a la ideologia sionista que és al moll de l'os de l'estat d'Israel, els sionistes tenen el dret d'usurpar totes aquestes terres i aquest dret comença pels territoris ocupats de Palestina. Porten anys treballant-hi amb la implantació de colònies i més colònies que només poden omplir a base d'acceptar com a jueus qualsevol immigrant disposat a proclamar-se com a tal.
És evident que la comunitat internacional no pot mostrar-se complaguda davant la usurpació de cases, camps i de vegades pobles sencers i fa veure que reclama la devolució dels territoris ocupats. Però Israel no hi renuncia i aquí és on el paper dels colons i dels partits que els articulen és tan important. Han aconseguit el dret a dur armes i a la immunitat quan assassinen palestins a base de presentar-se com les víctimes de la persecució i dels bombardejos dels integristes teledirigits per Síria o l'Iran.
Els que creuen en les guerres no tenen cap retret a fer als qui defensen amb les armes la seva terra o als que els donen suport. Per aquest motiu mai s'ha jutjat cap maquis francès per haver mort soldats o ciutadans alemanys o cap militar americà per haver bombardejat ciutats senceres, com va passar a tot Alemanya. Doncs, amb el dret derivat de les convencions internacionals sobre la guerra, que els ocupants (civils desarmats o armats o militars) siguin bombardejats pels defensors del territori no mereix cap retret (insisteixo, sota paràmetres bel·licistes). ¿Com aconseguir, doncs, que
la comunitat internacional giri els ulls cap a una altra banda i es tapi les orelles davant els planys dels palestins? ¿Com aconseguir neutralitzar els sectors democràtics de la societat israeliana -no només jueva- que reclamen la devolució dels territoris ocupats?
Cal que algú "normalitzi" la presència dels ocupants sota criteris laics (sota criteris religiosos, evidentment només cal que el cenacle dels rabins digui que el seu déu ho ha dit). Cal fer el corcó dia rere dia transmetent a la comunitat internacional i als jueus indecisos que ells tenen dret a ser allà, que ells no són el problema sinó la solució, que els que sobren són els palestins, que la guerra s'acabarà el dia que hagin completat la neteja ètnica de Palestina. El que no diuen és que aquest dia començaran a preparar-se per anar més enllà.
Encara hi ha un aspecte important en el paper dels colons, que és el de justificar que només ells poden espoliar els palestins, no fos cas que passés com a l'Amazones, que quan els brasilers afluixen en la desforestació salvatge arrasant els territoris ancestrals de les tribus aborígens són els peruans que entren d'estranquis a talar desaforadament. Aquí, doncs, el paper dels partits dels colons és recalcar que només ells tenen drets divins per apropiar-se de terres alienes.
I aquest paper de corcó decantador de la majoria social dels indecisos i neutralitzador de les simpaties internacionals cap a les víctimes és el que ha inspirat els nostres colonitzadors a crear un partit dels Colons-Colonos-Partit dels colonialistes C's.
L'activitat d'aquest partit està centrada en tres objectius bàsics: neutralitzar les simpaties que la causa catalana pogués despertar fora (tant a Espanya com a Europa), justificar la supremacia dels immigrants espanyols sobre tots els altres immigrants i decantar la massa social dels immigrants espanyols no integrats cap a la militància anticatalana. Cal recordar que durant els anys 60 i 70 l'activisme de l'església catòlica i dels partits i sindicats clandestins va generalitzar entre els immigrants el sentiment que ser anticatalà era com recolzar el règim; dit al revés, que una manera de combatre el franquisme era donar suport a les reivindicacions dels catalans; fruit d'això, molts immigrants es varen interessar per la nostra cultura i la nostra llengua i es varen acabar integrant a la nostra societat. D'altres, però, han romàs lligats als seus orígens entre la nostàlgia i la frustració de no haver aconseguit realitzar els seus somnis de millora personal en una societat tan severament classista com la nostra.
Una de les armes per aquest degoteig constant de "normalització espanyolista" és emprar totes les vies mediàtiques per transmetre la idea que Catalunya és una part d'Espanya i que ser català és una forma de ser espanyol, i, doncs, que un bon català ha d'estar orgullós de ser espanyol. Això passa per negar les essències de la identitat catalana (per això insisteixen tant a condemnar els partits catalans com a 'identitaris'). Per a ells és més important el que uneix un ciutadà de Barcelona a un de Cadis o Tenerife que el que el pugui unir a un de Perpinyà: el fet de pagar impostos al mateix règim neofranquista (identitat ben galdosa mentre no aconsegueixin completar el genocidi lingüístic i cultural).
Fins i tot la Real Academia espanyola, en definir "nación", diu:
nación. (Del lat. natĭo, -ōnis). 1. f. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno. 2. f. Territorio de ese país. 3. f. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común. |
Em cal insistir en el tema de la identitat. Jo em sento infinitament més vinculat a un perpinyanès que a un madrileny, canari o argentí. En canvi l'espanyol estàndard no té cap dubte, en un partit entre qualsevol selecció americana i una d'europea, que els seus són els que comparteixen llengua amb ell. La meva vinculació està fins i tot per sobre de l'actitud que un perpinyanès o un català botifler puguin tenir cap al seu país: potser han estat educats en l'autoodi o, simplement, en la ignorància del seu passat; no per això deixen de ser els meus compatriotes, malgrat ells, que dirien els gavatxos. Fins i tot Liçondo era dels meus, perquè de particularistes exacerbats en tenen totes les llengües. Doncs, per a mi, la persona que digui que els catalans són espanyols és, en sigui conscient o no, un genocida, perquè està negant als catalans el dret a existir com a comunitat vinculada a una llengua i una tradició: o bé estan atribuint-se el dret a negar la catalanitat dels rossellonesos o bé estan dient que els rossellonesos són espanyols, cosa que fa més estrambòtic el seu imperialisme.
En aquesta dinàmica de normalitzar l'espanyolisme a Catalunya hi juguen un paper molt fort altres símbols identitaris que permeten visibilitzar que els Colon's tenen darrere seu tota la maquinària ideològica i propagandística del règim neofranquista. Així, és evident que els èxits futbolístics i esportius en general de les seleccions espanyolistes ajuden a fomentar entre els immigrants no integrats l'orgull de ser espanyols com a antídot a les temptacions d'integració. És molt significatiu en aquest punt que l'aparador de promoció de la dinastia restaurada pel franquisme que són els Premios de Asturias decidís en el seu moment considerar més rellevant el triomf de la selecció espanyolista de futbol que tots els que ha assolit el Barça, de qui la selecció no solament va acaparar els jugadors sinó fins i tot va copiar literalment les estratègies i tàctiques: quan premies la mala còpia per davant de l'original, vol dir que no et regeixes per mèrits objectius sinó per finalitats inconfessables...
En la mateixa dinàmica de presentar l'annexió de Catalunya com un fet intrínsec a l'evolució de la història o derivat del sagrat dret dels espanyols de manllevar i fer seu el que els roti, i, en conseqüència, negar el dret a decidir dels catalans, hi juga un paper molt important la part cultural de la identitat, les tradicions. Per això els Colon's varen insistir tant en l'aspecte identitari durant el debat sobre les curses de braus, recalcant que prohibir-les era una maniobra de desespanyolització, sense adonar-se de la reversibilitat del seu argument: la imposició d'aquesta tradició al llarg del segle XIX és una conseqüència directa de la invenció d'Espanya com a concepte polític amb la primera constitució espanyola al S XIX (nosaltres en tenim des del S XV). També per això el règim neofranquista, que abans de l'existència de TV3 s'oposava a les televisions privades, va optar després de l'èxit de TV3 per un model d'asfíxia mediàtica amb la proliferació de canals en castellà, contra el que estableix la seva pròpia i tan aimada constitució neofranquista.
Finalment, no és gens trivial el paper que juga el partit dels Colon's en intentar legitimar que els immigrants espanyols tinguin no solament els drets que no reconeixen als catalans ni a Catalunya sinó el fet que aquests immigrants estiguin per sobre dels d'altres procedències. No parlen obertament que els immigrants espanyols han de tenir més drets que els marroquins o els malinesos pel fet d'haver vingut amb el seu exèrcit, però no paren d'omplir-se la boca amb la seva refotuda constitució, sense adonar-se que estan invocant indirectament el terrorisme i la violència dels quals aquesta constitució i totes les lleis il·legals des del 1716 es deriven. Perquè no es pot rebutjar el terrorisme espanyolista que hem viscut els catalans des del segle XVI sense renunciar a tots els beneficis que els espanyols han obtingut sobre els catalans gràcies a aquest terrorisme.
Doncs, la finalitat del partit dels Colon's és combatre la identitat catalana (per això estan tan obsedits contra la llengua catalana, la immersió, TV3, i a reclamar que el castellà passi a ser considerat llengua pròpia de Catalunya -al Rosselló també?-, per tal que la massa gens negligible dels immigrants no integrats perdi l'al·licient d'aprendre el català o fins faci militància contra la igualtat entre el català a Catalunya i el castellà a Espanya.
Potser seria hora que els catalans contraataquéssim reclamant per a totes les cases regionals d'argentins, camerunesos, xinesos i tuti quanti el mateix estatus que tenen les espanyoles, per fer-los entendre que mentre vulguin estar per damunt dels altres no seran mai ben rebuts a casa nostra.
09 de gener 2011
Bars de portes obertes
Amb la nova llei, està passant allò que ja passava als pavellons esportius: la porta oberta, amb una concentració de fumadors tan pròxims com poden a la porta, enviant el fum endins.
Als pavellons això passa perquè alguns pares dels vailets no poden renunciar ni a fumar ni a insultar l'àrbitre i solament ho poden compatibilitzar si es posen al màxim a la vora de la porta.
Als bars passa per facilitar que els cambrers puguin entrar i sortir a servir els fumadors fora i tenir el recorregut al més curt possible. Diuen que s'han instal·lat moltes estufes a l'exterior, però que no s'oblidin dels de dins, que amb la porta oberta tota l'estona es glacen...
El que no sé què passarà a l'estiu amb l'aire condicionat: permetrà la nostra societat un crim ecològic als bars com el que permet a les botigues d'arreu?
L'única esperança és que entremig als propietaris se'ls destapin les pituïtàries, percebin la pudor de cendrer que fan ara tots els seus locals (impregnats per anys de permetre la violació pulmonar), prenguin consciència i decideixin impedir que el fum hi segueixi entrant des de la terrassa
Als pavellons això passa perquè alguns pares dels vailets no poden renunciar ni a fumar ni a insultar l'àrbitre i solament ho poden compatibilitzar si es posen al màxim a la vora de la porta.
Als bars passa per facilitar que els cambrers puguin entrar i sortir a servir els fumadors fora i tenir el recorregut al més curt possible. Diuen que s'han instal·lat moltes estufes a l'exterior, però que no s'oblidin dels de dins, que amb la porta oberta tota l'estona es glacen...
El que no sé què passarà a l'estiu amb l'aire condicionat: permetrà la nostra societat un crim ecològic als bars com el que permet a les botigues d'arreu?
L'única esperança és que entremig als propietaris se'ls destapin les pituïtàries, percebin la pudor de cendrer que fan ara tots els seus locals (impregnats per anys de permetre la violació pulmonar), prenguin consciència i decideixin impedir que el fum hi segueixi entrant des de la terrassa
08 de gener 2011
8-1-11
- Nano! Quina escriguera!
- Poc que t'ho has de pensar pas! És que feia dies que volia actualitzar aquest bloc amb continguts que tenia mal endreçats... La majoria de les entrades que he publicat avui tenen entre cinc i vuit anys, però m'ha semblat que s'havien de repescar.
- No marxaràs de vuit!
- Poc que t'ho has de pensar pas! És que feia dies que volia actualitzar aquest bloc amb continguts que tenia mal endreçats... La majoria de les entrades que he publicat avui tenen entre cinc i vuit anys, però m'ha semblat que s'havien de repescar.
- No marxaràs de vuit!
El vel i la religió
El govern francès vol limitar l'ús de símbols religiosos. ¿És aquest el problema?
Jo crec que la religió ha de poder ser exercida amb plena llibertat, inclosos els símbols. Amb l'única limitació que la religió ha de respectar els valors de la democràcia.
Dit d'una altra manera: si una religió propugna el racisme, el sexisme, el canibalisme, els sacrificis humans o qualsevol altre acte o actitud incompatible amb la democràcia, ha de ser prohibida i els culpables, castigats. Però si una religió és declarada legal, no ha de tenir cap mena d'impediment en el seu exercici.
I vigilem com qualifiquem les actituds de l'Islam sobre la dona, perquè haurem de ser conseqüents amb les que el Catolicisme practica al respecte...
Jo crec que la religió ha de poder ser exercida amb plena llibertat, inclosos els símbols. Amb l'única limitació que la religió ha de respectar els valors de la democràcia.
Dit d'una altra manera: si una religió propugna el racisme, el sexisme, el canibalisme, els sacrificis humans o qualsevol altre acte o actitud incompatible amb la democràcia, ha de ser prohibida i els culpables, castigats. Però si una religió és declarada legal, no ha de tenir cap mena d'impediment en el seu exercici.
I vigilem com qualifiquem les actituds de l'Islam sobre la dona, perquè haurem de ser conseqüents amb les que el Catolicisme practica al respecte...
Cal suprimir els peatges?
Evidentment, si els suprimim ens tocarà pagar de cop molt més del que s'hauria pagat en els segles de concessió que queda: mal negoci.
A més, si els suprimim, ni els turistes ni els transportistes no pagaran per usar les autopistes; però si anem a molts altres països, sí que pagarem: mal negoci.
Si suprimim els peatge, influirem negativament en el transport públic, que és el que realment convé promoure: mal negoci.
La meva alternativa és que els peatges pugin (tant com calgui per cobrir el cost real i, en tot cas, que els residents tinguin descompte via TeleTac o retorns via declaració de la Renda.
A més, si els suprimim, ni els turistes ni els transportistes no pagaran per usar les autopistes; però si anem a molts altres països, sí que pagarem: mal negoci.
Si suprimim els peatge, influirem negativament en el transport públic, que és el que realment convé promoure: mal negoci.
La meva alternativa és que els peatges pugin (tant com calgui per cobrir el cost real i, en tot cas, que els residents tinguin descompte via TeleTac o retorns via declaració de la Renda.
D'acord amb Rajoy sobre la unitat d'Espanya!
Diu el Rajoy que el suposat arxiu de Salamanca és un símbol de la unitat d'Espanya: no puc estar-hi més d'acord.
Perquè, com la unitat d'Espanya, també l'arxiu de Salamanca s'ha obtingut per rapinya gràcies a l'exercici execrable de la violència.
Perquè, com la unitat d'Espanya, també l'arxiu de Salamanca viola drets elementals, en el cas de l'arxiu, la propietat privada i en el cas de la "unitat" d'Espanya, el dret d'autodeterminació.
Perquè en tots dos casos es fan servir excuses que insulten la intel·ligència, en un cas la unitat d'arxiu que s'ha conculcat en els centenars d'arxius catalans expoliats, en l'altre cas una suposada solidaritat obligatòria entre "regiones" que no se'ns deixa exercir amb els nostres compatriotes de la part de Catalunya venuda a França amb la "pau" dels Pirineus.
En els dos casos, cal retornar els seus drets als expoliats!
Perquè, com la unitat d'Espanya, també l'arxiu de Salamanca s'ha obtingut per rapinya gràcies a l'exercici execrable de la violència.
Perquè, com la unitat d'Espanya, també l'arxiu de Salamanca viola drets elementals, en el cas de l'arxiu, la propietat privada i en el cas de la "unitat" d'Espanya, el dret d'autodeterminació.
Perquè en tots dos casos es fan servir excuses que insulten la intel·ligència, en un cas la unitat d'arxiu que s'ha conculcat en els centenars d'arxius catalans expoliats, en l'altre cas una suposada solidaritat obligatòria entre "regiones" que no se'ns deixa exercir amb els nostres compatriotes de la part de Catalunya venuda a França amb la "pau" dels Pirineus.
En els dos casos, cal retornar els seus drets als expoliats!
Restablir la democràcia
El Sr. Zapatero ens està desconcertant amb la pressa que té per certes coses i no per a d'altres.
Si aquesta democràcia ja era prou limitada el 1978, si després del 23-F i LOAPAs encara va quedar més limitada, el summum de les retallades han estat els atacs al dret d'associació i a la llibertat d'expressió articulats en la "Ley de partidos" del senyor Aznar, amb el suport dels franquistes d'esquerra que llavors manaven al PSOE: que potser segueixen manant els IBARRA, MÚGICA i altres franquistes de trista memòria?
ZP, restaura la democràcia!
Si aquesta democràcia ja era prou limitada el 1978, si després del 23-F i LOAPAs encara va quedar més limitada, el summum de les retallades han estat els atacs al dret d'associació i a la llibertat d'expressió articulats en la "Ley de partidos" del senyor Aznar, amb el suport dels franquistes d'esquerra que llavors manaven al PSOE: que potser segueixen manant els IBARRA, MÚGICA i altres franquistes de trista memòria?
ZP, restaura la democràcia!
Abstenció? La ciutadania no es xuma el dit
S'acaben de fer públics els índexs de participació a les eleccions europees i els representants dels partits diuen, amb altres paraules, que caldrà renyar els ciutadans per no haver-se-les pres seriosament.
No hi ha pitjor sord que el que no vol sentir-hi; perquè el que ha passat és exactament el contrari: la ciutadania ha entès perfectament que el parlament europeu no té poder real i és una despesa supèrflua.
Doncs, és als polítics a qui cal renyar, per no creure en la democràcia, per haver muntat un sistema en què els eurodiputats no tenen el poder real que tindrien en una democràcia: elegir el govern d'Europa.
No hi ha pitjor sord que el que no vol sentir-hi; perquè el que ha passat és exactament el contrari: la ciutadania ha entès perfectament que el parlament europeu no té poder real i és una despesa supèrflua.
Doncs, és als polítics a qui cal renyar, per no creure en la democràcia, per haver muntat un sistema en què els eurodiputats no tenen el poder real que tindrien en una democràcia: elegir el govern d'Europa.
La noia que va dir que NO al seu pretendent
Això era una jove bojament enamorada d'un galant.
Un bon dia, ell li va demanar que es casés amb ell. I ella va ser feliç, fins que ell li va donar a entendre que, un cop casada, seria la seva esclava.
Pobra noia, què havia de fer? Dir-li que sí i ser una esclava per sempre més? Fugir del seu costat? O dir-li que no ara, amb l'esperança que això el fes reflexionar i li proposés un matrimoni digne entre iguals?
La UE ens proposa que diguem sí a una constitució que perpetuarà l'esclavitud lingüística dels catalans.
Desmuntaran la UE si guanya el NO a Catalunya? O bé se'n preguntaran les causes? O, simplement, els importarà un rave?
Un bon dia, ell li va demanar que es casés amb ell. I ella va ser feliç, fins que ell li va donar a entendre que, un cop casada, seria la seva esclava.
Pobra noia, què havia de fer? Dir-li que sí i ser una esclava per sempre més? Fugir del seu costat? O dir-li que no ara, amb l'esperança que això el fes reflexionar i li proposés un matrimoni digne entre iguals?
La UE ens proposa que diguem sí a una constitució que perpetuarà l'esclavitud lingüística dels catalans.
Desmuntaran la UE si guanya el NO a Catalunya? O bé se'n preguntaran les causes? O, simplement, els importarà un rave?
És la mateixa policia?
És la mateixa policia la que envia 20 agents antiterroristes a capturar un adolescent de 14 anys (que, ingènuament, s'havia cregut la Constitució espanyola i pretenia tenir el dret d'usar el català en anar a comprar) la que no ha resolt en vint-i-cinc anys cap ni un dels casos d'agressions terroristes de l'escòria franquista contra els defensors de la cultura valenciana o contra els repetidors de TV3 a les Illes?
Què vol dir equinacional?
Equinacional significa "participat equitativament per les diverses nacions d'un estat o organisme plurinacional".
L'exemple ens el dóna la Constitució imposada per la Unió europea a l'Estat de Sèrbia i Montenegro, on l'equivalent del tribunal constitucional està integrat per un nombre igual de jutges de cada nació o on el parlament té un nombre de parlamentaris proporcional a la població però els acords han d'obtenir majoria per separat entre els diputats de cada nació, de manera que s'evita l'hegemonisme.
yu2002.htm
yu2003.htm
L'exemple ens el dóna la Constitució imposada per la Unió europea a l'Estat de Sèrbia i Montenegro, on l'equivalent del tribunal constitucional està integrat per un nombre igual de jutges de cada nació o on el parlament té un nombre de parlamentaris proporcional a la població però els acords han d'obtenir majoria per separat entre els diputats de cada nació, de manera que s'evita l'hegemonisme.
Nacionalitats i C78
Els savis es debaten sobre si cal reformar o no la Constitució del 78.
Vés a saber; en tot cas, cal una Llei Orgànica d'Harmonització de les Nacionalitats que la desenvolupi i que estableixi els mateixos drets per a cadascuna de les quatre nacions espanyoles (bascos, castellans, catalans i gallecs):
1. Repartiment equitatiu de les capitalitats i dels principals càrrecs de l'Estat
2. Caràcter equinacional dels òrgans de mediació
3. Reciprocitat en els drets i deures
Mentre no s'aprovi aquesta llei o se n'incorpori l'esperit a la Constitució, els espanyols no són iguals davant la llei: els que pertanyen a la nació castellana (o Països castellans) controlen hegemònicament tots els mecanismes de poder de l'estat en detriment de Galícia, Països bascos i Països catalans.
Vés a saber; en tot cas, cal una Llei Orgànica d'Harmonització de les Nacionalitats que la desenvolupi i que estableixi els mateixos drets per a cadascuna de les quatre nacions espanyoles (bascos, castellans, catalans i gallecs):
1. Repartiment equitatiu de les capitalitats i dels principals càrrecs de l'Estat
2. Caràcter equinacional dels òrgans de mediació
3. Reciprocitat en els drets i deures
Mentre no s'aprovi aquesta llei o se n'incorpori l'esperit a la Constitució, els espanyols no són iguals davant la llei: els que pertanyen a la nació castellana (o Països castellans) controlen hegemònicament tots els mecanismes de poder de l'estat en detriment de Galícia, Països bascos i Països catalans.
La llengua catalana pot desaparèixer
Diuen que durant el segle XXI el patrimoni lingüístic de la humanitat podria passar de les 6000 llengües actuals a menys de 500. El català és una de les llengües que poden desaparèixer. Cada vegada que parlem en català, ajudem a preservar-lo; cada vegada que renunciem a la possibilitat d'utilitzar-lo, contribuïm a la seva desaparició. Això val tant si es tracta d'adreçar-nos a un desconegut, de comprar un llibre traduït o d'anar a veure una pel·lícula doblada, de seguir una emissora de ràdio o de televisió.
Cada vegada que renunciem a usar el català, estem cavant la seva tomba.
Escrit el 2003/07/30
Cada vegada que renunciem a usar el català, estem cavant la seva tomba.
Escrit el 2003/07/30
Existirem mentre el català es parli
- Hem canviat d'una societat rural a una d'urbana, però seguim sent catalan(e)s.
- Hem passat d'una societat regida pel clero a una de pagana, però seguim sent catalan(e)s.
- Hem substituït el treball menestral per l'altament tecnificat, però seguim sent catalan(e)s.
- D'un món prolífic regit per patriarques hem passat a microfamílies amb creixement zero, però seguim sent catalan(e)s.
- L'univers masclista absolut es comença a esquerdar tímidament per dignificar la dona, sense que deixem de ser catalan(e)s.
- D'obeir dèspotes feudals o acceptar a desgrat l'esclavatge del servei militar hem passat a una societat pacifista sense deixar de ser catalan(e)s.
- Hem modificat radicalment els nostres hàbits alimentaris, però seguim sent catalan(e)s.
- Com gaudim del lleure no té res a veure amb com ho feien els nostres avis i àvies, però seguim sent catalan(e)s.
La llengua. Som catalans com els vassalls de Jaume I, com els almogàvers de Neopàtria, com els Segadors revoltats, com els defensors del 10 de setembre, com els derrotats del 12, com Antoni Maria Claret o Josep Oriol, com Prim o Nin, com Sert o Miró perquè parlem la mateixa llengua.
La llengua que parlem avui ha evolucionat notablement des dels temps de Jaume I, però és la mateixa llengua i nosaltres som el mateix poble.
Escrit el 2003/07/31
Al PP li agrada el bilingüisme
Almenys, això diuen a les Illes; perquè a Ceuta i a Melilla, no, que no els agrada; a Castella-Lleó, on el franquista Aznar va ser president durant 10 anys sense fer res pel gallec i l'asturià que encara s'hi parlen, no, que no els agrada el bilingüisme; a l'enclavament portuguès d'Olivença, no, que no els agrada el bilingüisme. A Irunya, tampoc. A l'Aragó, tampoc. A les Illes, sí que li agrada el bilingüisme al PP: impedirà l'escola normal en català, farà una televisió provinciana en castellà, bilingüitzarà els premis literaris...
Als amics de la llengua els proposo que exigeixin al PP coherència: que no es pugui vendre ni un sol llibre en castellà si no hi ha també la traducció al català (si cal, en menorquí, en solleric, en formenterenc, en porrerenc...), que no es puguin vendre diaris si no són bilingües o si no tenen traducció a les dues-centes modalitats locals del català a les Illes; que no es pugui projectar cap pel·lícula si no és bilingüe o n'hi ha doblatge a totes les modalitats de la llengua a les Illes, que no es pugui vendre cap cedé que contingui el castellà si no hi ha a més el català...
Si volen jugar al bilingüisme, que hi juguin sense fer trampes. O és que el bilingüisme del PP a les Illes és el bilingüisme castellà-alemany?
Escrit el 8-8-2004
Als amics de la llengua els proposo que exigeixin al PP coherència: que no es pugui vendre ni un sol llibre en castellà si no hi ha també la traducció al català (si cal, en menorquí, en solleric, en formenterenc, en porrerenc...), que no es puguin vendre diaris si no són bilingües o si no tenen traducció a les dues-centes modalitats locals del català a les Illes; que no es pugui projectar cap pel·lícula si no és bilingüe o n'hi ha doblatge a totes les modalitats de la llengua a les Illes, que no es pugui vendre cap cedé que contingui el castellà si no hi ha a més el català...
Si volen jugar al bilingüisme, que hi juguin sense fer trampes. O és que el bilingüisme del PP a les Illes és el bilingüisme castellà-alemany?
Escrit el 8-8-2004
Clos reconeix la censura al Fòrum
El batlle de BCN, el senyor Clos, intenta minimitzar les crítiques que ha rebut el fòrum per la ferum antiètica dels seus patrocinadors dient que ara que el govern central no s'hi oposa, ara es podrà criticar la guerra d'Irac al fòrum.
No cal sumar ni restar gaire per veure-hi un reconeixement implícit de la censura amb què treballen els intel·lectuals de pessebre que intenten dotar-lo de continguts.
No cal sumar ni restar gaire per veure-hi un reconeixement implícit de la censura amb què treballen els intel·lectuals de pessebre que intenten dotar-lo de continguts.
El Sr. Piqué té la impressió que els alumnes catalans no saben llengües...
De debò, ho han dit a les notícies: tot un candidat a la Generalitat, ex-ministre de no se sap quants ministeris, no té manera de saber si els nostres alumnes saben castellà, català i anglès (tot i que el Ministerio corresponent ho mesura cada any) quan arriben a la Universitat, però "té la impressió..." que no en saben perquè la Generalitat actua com el règim franquista.
O aquest senyor no sap res del franquisme (i se suposa que llavors ell era comunista i, potser, antifranquista) o, en la línia neofranquista del seu partit, intenta negar el genocidi lingüístic posant al mateix sac la persecució franquista de la llengua catalana i els tímids esforços normalitzadors dels regionalistes espanyolistes de CiU. Ningú no processarà aquest senyor per negacionisme?
Escrit el 2003/10/15
O aquest senyor no sap res del franquisme (i se suposa que llavors ell era comunista i, potser, antifranquista) o, en la línia neofranquista del seu partit, intenta negar el genocidi lingüístic posant al mateix sac la persecució franquista de la llengua catalana i els tímids esforços normalitzadors dels regionalistes espanyolistes de CiU. Ningú no processarà aquest senyor per negacionisme?
Escrit el 2003/10/15
Vols formar part de la nostra comunitat?
Tu, nouvingut que tens ganes d'arrelar a la nostra terra, vols formar part de la nostra comunitat?
Llavors, hauràs de distingir que en aquest territori es superposen diferents estructures humanes.
Si el que vols és formar part del col·lectiu de persones que viuen a Catalunya (l. s.) i que, de grat o per força, tenen la ciutadania espanyola o francesa, has de saber que necessites complir uns determinats requisits que han estat decidits a Madrid o a París al marge de la voluntat dels catalans.
Si el que vols és formar part del col·lectiu de persones que estimen Catalunya (l.s.) i en volen preservar allò que la defineix, especialment la llengua, has de saber que el principal requisit que has de complir és el de contribuir a preservar aquest país, començant principalment per la seva llengua. I que la millor manera de contribuir-hi és parlant el català, però no és l'única: pel simple fet d'entendre'l i, doncs, de no forçar-nos a canviar de llengua ja estàs contribuint a la preservació del català...
Si vols ser català, comença per entendre'ns i veuràs com t'entendrem...
2003/08/03
Llavors, hauràs de distingir que en aquest territori es superposen diferents estructures humanes.
Si el que vols és formar part del col·lectiu de persones que viuen a Catalunya (l. s.) i que, de grat o per força, tenen la ciutadania espanyola o francesa, has de saber que necessites complir uns determinats requisits que han estat decidits a Madrid o a París al marge de la voluntat dels catalans.
Si el que vols és formar part del col·lectiu de persones que estimen Catalunya (l.s.) i en volen preservar allò que la defineix, especialment la llengua, has de saber que el principal requisit que has de complir és el de contribuir a preservar aquest país, començant principalment per la seva llengua. I que la millor manera de contribuir-hi és parlant el català, però no és l'única: pel simple fet d'entendre'l i, doncs, de no forçar-nos a canviar de llengua ja estàs contribuint a la preservació del català...
Si vols ser català, comença per entendre'ns i veuràs com t'entendrem...
2003/08/03
L'esclavitud lingüística
Els esclaus treballen per als seus amos sense cobrar per la feina que fan.
Doncs, quan una persona és obligada a treballar de franc per a una altra persona, estem davant d'un cas d'esclavitud.
Si un suec envia una petició a la UE i el funcionari que la rep no sap suec, encarrega una traducció de l'escrit als serveis de la UE, traducció que fa un professional que paguem entre tots.
Si un català envia una petició a la UE, li és retornada per tal que la tradueixi a una de les llengües oficials de la UE, traducció que ha de fer de franc l'interessat o que ha d'encarregar i pagar de la seva butxaca.
Quan un funcionari espanyol imposa a un català que li faci de traductor de franc, l'està sotmetent a esclavatge lingüístic
2004, any internacional contra l'esclavitud: acabem amb l'esclavitud lingüística!
Doncs, quan una persona és obligada a treballar de franc per a una altra persona, estem davant d'un cas d'esclavitud.
Si un suec envia una petició a la UE i el funcionari que la rep no sap suec, encarrega una traducció de l'escrit als serveis de la UE, traducció que fa un professional que paguem entre tots.
Si un català envia una petició a la UE, li és retornada per tal que la tradueixi a una de les llengües oficials de la UE, traducció que ha de fer de franc l'interessat o que ha d'encarregar i pagar de la seva butxaca.
Quan un funcionari espanyol imposa a un català que li faci de traductor de franc, l'està sotmetent a esclavatge lingüístic
2004, any internacional contra l'esclavitud: acabem amb l'esclavitud lingüística!
La importància de ser català
Ser català no és ni millor ni pitjor, és diferent...
Quina importància pot tenir dilucidar què és el que defineix una persona com a català?
La mateixa que pot tenir saber si una persona és lituana, eslovena, cubana o saharaui. Mentre la constitució neofranquista d'Espanya i la netament genocida de França no es democratitzin en la qüestió nacional i no reconeguin el dret d'autodeterminació dels pobles, no té gaire transcendència què defineix la catalanitat.
Però quan Espanya i França superin els règims genocides actuals i admetin el dret del poble català a autodeterminar-se, com se li ha reconegut recentment als pobles d'Eslovènia, d'Eslovàquia, d'Estònia, d'Ucraïna, de Lituània, de Geòrgia, de Macedònia... caldrà arbitrar un criteri per decidir qui participa en el referèndum d'autodeterminació.
Pels mateixos motius pels quals els demòcrates d'arreu no considerem acceptable que els marroquins que viuen i treballen al Sàhara puguin participar en el referèndum que propicia (massa tímidament) l'ONU, el referèndum d'autodeterminació del poble català exigirà un cens del poble català. En aquest cens ningú no hi haurà de ser inclòs contra la seva voluntat, però no s'hi podrà afegir tothom que ho pretengui: només catalans i catalanes en podran formar part.
En resum, perquè arribem a tenir plena democràcia cal el reconeixement del dret d'autodeterminació (que només neguen els franquistes i els genocides) que no es podrà efectuar sense que abans donem resposta a la pregunta: qui és català?
És català qui parla català!
Escrit el 2003/08/01
Quina importància pot tenir dilucidar què és el que defineix una persona com a català?
La mateixa que pot tenir saber si una persona és lituana, eslovena, cubana o saharaui. Mentre la constitució neofranquista d'Espanya i la netament genocida de França no es democratitzin en la qüestió nacional i no reconeguin el dret d'autodeterminació dels pobles, no té gaire transcendència què defineix la catalanitat.
Però quan Espanya i França superin els règims genocides actuals i admetin el dret del poble català a autodeterminar-se, com se li ha reconegut recentment als pobles d'Eslovènia, d'Eslovàquia, d'Estònia, d'Ucraïna, de Lituània, de Geòrgia, de Macedònia... caldrà arbitrar un criteri per decidir qui participa en el referèndum d'autodeterminació.
Pels mateixos motius pels quals els demòcrates d'arreu no considerem acceptable que els marroquins que viuen i treballen al Sàhara puguin participar en el referèndum que propicia (massa tímidament) l'ONU, el referèndum d'autodeterminació del poble català exigirà un cens del poble català. En aquest cens ningú no hi haurà de ser inclòs contra la seva voluntat, però no s'hi podrà afegir tothom que ho pretengui: només catalans i catalanes en podran formar part.
En resum, perquè arribem a tenir plena democràcia cal el reconeixement del dret d'autodeterminació (que només neguen els franquistes i els genocides) que no es podrà efectuar sense que abans donem resposta a la pregunta: qui és català?
És català qui parla català!
Escrit el 2003/08/01
Jo no parlo en català per respecte
Aquesta frase es diu evidentment en una de les llengües imposades, el castellà a la part de Catalunya administrada per Espanya i el francès a la part de Catalunya administrada per França. I es pot dir de bona fe o per pur cinisme.
Si el qui la diu és una persona de bona fe, caldrà fer-li entendre que ningú no aprèn una llengua si no la parla, que l'única manera de respectar el català és parlar-lo i no provar amb males arts (al·legant que no l'entén qui porta anys vivint entre nosaltres sense haver-ho intentat) que la resta hàgim de deixar de parlar-lo, que és la manera de contribuir a la seva extinció.
Sovint, però, qui diu això ens fot tot fotent-se de nosaltres: com aquell assassí de comèdia que, després d'apunyalar repetidament la víctima, que perd sang a dolls, li diu "no et dono la mà per educació, que les tinc tacades de la teva sang".
Quan algú ens digui "Jo no parlo en català per respecte" hem de provar, per si va de bona fe, de convèncer-lo que ens molesta més que no el parli que no pas que el parli amb dificultats; i si realment el que passa és que no el vol parlar, li hem d'exigir que almenys no ens tracti d'imbecils amb el seu pretès respecte d'opereta.
"Si respectes el català, parla'l".
Escrit el 2003/08/02
Addenda del 2011: el Cruyff va dir, en acceptar el càrrec de seleccionador català, que no parlaria en català per no violar-lo; sort que de petit tenia més seny i va decidir violar l'holandès, sinó avui seria mut (encara que no sé si es notaria la diferència), perquè, com diu el refrany, "fent i desfent aprèn l'aprenent".
Si el qui la diu és una persona de bona fe, caldrà fer-li entendre que ningú no aprèn una llengua si no la parla, que l'única manera de respectar el català és parlar-lo i no provar amb males arts (al·legant que no l'entén qui porta anys vivint entre nosaltres sense haver-ho intentat) que la resta hàgim de deixar de parlar-lo, que és la manera de contribuir a la seva extinció.
Sovint, però, qui diu això ens fot tot fotent-se de nosaltres: com aquell assassí de comèdia que, després d'apunyalar repetidament la víctima, que perd sang a dolls, li diu "no et dono la mà per educació, que les tinc tacades de la teva sang".
Quan algú ens digui "Jo no parlo en català per respecte" hem de provar, per si va de bona fe, de convèncer-lo que ens molesta més que no el parli que no pas que el parli amb dificultats; i si realment el que passa és que no el vol parlar, li hem d'exigir que almenys no ens tracti d'imbecils amb el seu pretès respecte d'opereta.
"Si respectes el català, parla'l".
Escrit el 2003/08/02
Addenda del 2011: el Cruyff va dir, en acceptar el càrrec de seleccionador català, que no parlaria en català per no violar-lo; sort que de petit tenia més seny i va decidir violar l'holandès, sinó avui seria mut (encara que no sé si es notaria la diferència), perquè, com diu el refrany, "fent i desfent aprèn l'aprenent".
Opinadors drogoaddictes
Com ja he deixat escrit, el principal punt feble de la llei del 2005 roman feble en la del 2010: la manca d'una autoritat que tingui l'obligació de tramitar les denúncies o fer-les d'ofici.
La indústria de l'enverinament pulmonar ho té clar i ha posat tota la seva artilleria a desactivar la militància de les víctimes de violació pulmonar.
Només entre ahir i avui he pogut llegir dues diatribes d'opinadors drogoaddictes intentant menystenir els dits fumadors passius, denominació ofensiva que intenta projectar la imatge que alguna cosa deuen haver fet per merèixer morir de càncer...
Així, per una banda llegeixo que les persones que denunciïn els que els obliguen a fumar o els locals on no se senyalitza adequadament la prohibició d'obligar-los a fumar són una mena de depravats, constituïts en sometent del fum, que gaudeixen provocant la infelicitat dels altres; mentre, en un altre article s'acusa els que denunciïn l'incompliment de la llei de ser talibans de la salut.
Sembla que en els dos casos els opinadors en qüestió no comprenen que les víctimes de violació pulmonar actuen. justament al revés, per evitar que els fumadors els provoquin infelicitat, ni tampoc que els deixa, en general, indiferents si els fumadors es volen suïcidar mentre no els hi impliquin.
És hora de preguntar-se per què els drogoaddictes del tabac tenen tant d'espai als mitjans de comunicació. ¿Trobaríeu normal que els violadors vaginals tinguessin el cinquanta per cent de les columnes sobre agressions sexuals per poder acusar les seves víctimes de talibans de la moralitat o de que s'oposen a les violacions vaginals només que per provocar la infelicitat dels sàtirs desbocats?
L'OMS té establert que els tabacòmans són malalts, car la seva addicció els priva totalment de llibertat a l'hora de decidir deixar el tabac, de la mateixa manera que obnubila el seu intel·lecte i els duu a la paranoia de pensar que les víctimes del seu fum no actuen per defensar-se sinó per molestar-los. Si els diaris i mitjans audiovisuals respectessin uns mínims deontològics impedirien que persones desproveïdes d'objectivitat en aquest tema tinguin tant de protagonisme en els debats.
Una consideració final: quan es produeix una casualitat com aquesta, que hi ha una focalització dels atacs contra el punt feble d'una llei, cal recordar que els camells industrials del tabac ja han demostrat que no tenen cap escrúpol a amagar informació científica o a crear pantalles de fum amb falsos estudis; estic convençut que aquesta coincidència a intentar desmotivar les denúncies de les víctimes de violació pulmonar té al darrere algú que ho coordina. Doncs, crec que hi hem de contraatacar donant relleu a cada denúncia i aplaudint la valentia de cada persona que hagi expressat la seva negativa a que l'obliguin a fumar.
La indústria de l'enverinament pulmonar ho té clar i ha posat tota la seva artilleria a desactivar la militància de les víctimes de violació pulmonar.
Només entre ahir i avui he pogut llegir dues diatribes d'opinadors drogoaddictes intentant menystenir els dits fumadors passius, denominació ofensiva que intenta projectar la imatge que alguna cosa deuen haver fet per merèixer morir de càncer...
Així, per una banda llegeixo que les persones que denunciïn els que els obliguen a fumar o els locals on no se senyalitza adequadament la prohibició d'obligar-los a fumar són una mena de depravats, constituïts en sometent del fum, que gaudeixen provocant la infelicitat dels altres; mentre, en un altre article s'acusa els que denunciïn l'incompliment de la llei de ser talibans de la salut.
Sembla que en els dos casos els opinadors en qüestió no comprenen que les víctimes de violació pulmonar actuen. justament al revés, per evitar que els fumadors els provoquin infelicitat, ni tampoc que els deixa, en general, indiferents si els fumadors es volen suïcidar mentre no els hi impliquin.
És hora de preguntar-se per què els drogoaddictes del tabac tenen tant d'espai als mitjans de comunicació. ¿Trobaríeu normal que els violadors vaginals tinguessin el cinquanta per cent de les columnes sobre agressions sexuals per poder acusar les seves víctimes de talibans de la moralitat o de que s'oposen a les violacions vaginals només que per provocar la infelicitat dels sàtirs desbocats?
L'OMS té establert que els tabacòmans són malalts, car la seva addicció els priva totalment de llibertat a l'hora de decidir deixar el tabac, de la mateixa manera que obnubila el seu intel·lecte i els duu a la paranoia de pensar que les víctimes del seu fum no actuen per defensar-se sinó per molestar-los. Si els diaris i mitjans audiovisuals respectessin uns mínims deontològics impedirien que persones desproveïdes d'objectivitat en aquest tema tinguin tant de protagonisme en els debats.
Una consideració final: quan es produeix una casualitat com aquesta, que hi ha una focalització dels atacs contra el punt feble d'una llei, cal recordar que els camells industrials del tabac ja han demostrat que no tenen cap escrúpol a amagar informació científica o a crear pantalles de fum amb falsos estudis; estic convençut que aquesta coincidència a intentar desmotivar les denúncies de les víctimes de violació pulmonar té al darrere algú que ho coordina. Doncs, crec que hi hem de contraatacar donant relleu a cada denúncia i aplaudint la valentia de cada persona que hagi expressat la seva negativa a que l'obliguin a fumar.
03 de gener 2011
Camells ploramiques
Entre les notícies d'aquests dies ha destacat la de la reducció dels espais on és legal la violació pulmonar (allò que els políticament correctes anomenen 'provocar fumadors passius').
I, com no podia ser d'altra manera, els camells de bars i restaurants han sortit a fer el ploricó per la pasta que perdran pobrissons per haver hagut d'adaptar els seus establiments habilitant espais separats per als fumadors. En una notícia un propietari es queixava dels 12000 euros que li havia costat la broma i reclamava mamella pública d'on xuclar-los.
Ens prenen per imbecils, aquests camells. Resulta que n'hi va haver que varen dir en el seu moment (2005) que farien les reformes per poder conservar la màquina expenedora de tabac. En altres paraules, les llumbreres que varen redactar la llei varen prohibir les màquines venedores en els establiments on no es pogués fumar, resultant, com ja sabem, que només varen quedar lliures de fum els que no hi tenien més remei (forns de pa, pastisseries i mercats) i alguns d'aquests encara fent trampes. Per a la salut cardíaca dels fumadors ho haurien d'haver fet al revés: només màquines de tabac als bars on no es pot fumar, que caminin...
I quin guany representa una màquina expenedora de tabac? He trobat dues xifres entre els 6000 euros anuals (notícia del País) i els 12000 (d'un web antidrogues), preus del 2006. Recordareu que els propietaris de quioscos varen fer protestes i alguna vaga per reclamar contra les pèrdues que els causaria no poder seguir venent tabac...
Això vol dir que els camells ploramiques que diuen haver perdut 12000 euros per haver fer obres de separació (en recordeu gaires, de locals amb mampares, filtres d'aire...?) no haurien pogut ingressar entre 30000 i 60000 euros de les màquines expenedores de tabac durant aquests cinc anys!
A les mines els enviava jo, els camells ploramiques...
I, com no podia ser d'altra manera, els camells de bars i restaurants han sortit a fer el ploricó per la pasta que perdran pobrissons per haver hagut d'adaptar els seus establiments habilitant espais separats per als fumadors. En una notícia un propietari es queixava dels 12000 euros que li havia costat la broma i reclamava mamella pública d'on xuclar-los.
Ens prenen per imbecils, aquests camells. Resulta que n'hi va haver que varen dir en el seu moment (2005) que farien les reformes per poder conservar la màquina expenedora de tabac. En altres paraules, les llumbreres que varen redactar la llei varen prohibir les màquines venedores en els establiments on no es pogués fumar, resultant, com ja sabem, que només varen quedar lliures de fum els que no hi tenien més remei (forns de pa, pastisseries i mercats) i alguns d'aquests encara fent trampes. Per a la salut cardíaca dels fumadors ho haurien d'haver fet al revés: només màquines de tabac als bars on no es pot fumar, que caminin...
I quin guany representa una màquina expenedora de tabac? He trobat dues xifres entre els 6000 euros anuals (notícia del País) i els 12000 (d'un web antidrogues), preus del 2006. Recordareu que els propietaris de quioscos varen fer protestes i alguna vaga per reclamar contra les pèrdues que els causaria no poder seguir venent tabac...
Això vol dir que els camells ploramiques que diuen haver perdut 12000 euros per haver fer obres de separació (en recordeu gaires, de locals amb mampares, filtres d'aire...?) no haurien pogut ingressar entre 30000 i 60000 euros de les màquines expenedores de tabac durant aquests cinc anys!
A les mines els enviava jo, els camells ploramiques...
02 de gener 2011
Sóc un xic més lliure?
Avui, dos de gener, se suposa que sóc un xic més lliure, perquè disminueixen considerablement els llocs on em poden obligar a fumar. Partint de la concepció que la democràcia és, bàsicament, gaudir de drets, la "nova" llei del tabac (que simplement és un pedaç sobre la del 2005, que no anava gaire més lluny que el decret del 1985), implica que ja puc fer vida social sense haver d'arribar a casa amb la roba empudegada i els pulmons matxucats.
Però un cop més s'han cagat a les calces: en els espais públics seguirem sense poder-nos protegir dels que ens obliguen a fumar, especialment en espais com els estadis de futbol, on no han gosat ni tan sols separar en grades diferents els que no volen fumar dels que converteixen el seu pròxim en fumador passiu; si teniu la desgràcia de comprar una entrada al Camp Nou al costat del seient d'un incinerador de caliquenyos, que el sant de guàrdia us agafi confessats.
El més greu, però, és que no han corregit el principal defecte de la llei del 2005: la manca de responsables davant dels quals fer les denúncies. De fet, la del 2005 ja deia que no es pot fumar a (article 7):
o) Todos los espacios del transporte suburbano (vagones, andenes, pasillos, escaleras, estaciones, etc.), salvo los espacios que se encuentren por completo al aire libre.
p) Medios de transporte ferroviarios y marítimos, salvo en los espacios al aire libre.
La del 2010 diu el mateix. O sigui, que al bar del vestíbul (subterrani) de l'estació de RENFE del Clot ja no s'hi podia fumar, però un cartell il·legal hi deia que sí, que s'hi permetia fumar. Ho vaig denunciar a RENFE, que amablement em va fer saber que ho comunicaven a Ports i transports de la Genialitat de Catalunya, els quals, més amablement, em feren saber que, en no ser cosa seva, ho transferien a Sanitat, els qual, superant en amabilitat tots els precedents, em varen assabentar que els importava tan poc com als precedents i, en conseqüència, ho comunicaven a RENFE, que és a qui pertoca...
Demà hi aniré a veure si segueixen passant-se la nova llei pel folre: per què haurien de canviar ells si la llei no ha canviat ni en el redactat de la prohibició que els afecta ni en establir una autoritat davant la qual denunciar les infraccions?
Però un cop més s'han cagat a les calces: en els espais públics seguirem sense poder-nos protegir dels que ens obliguen a fumar, especialment en espais com els estadis de futbol, on no han gosat ni tan sols separar en grades diferents els que no volen fumar dels que converteixen el seu pròxim en fumador passiu; si teniu la desgràcia de comprar una entrada al Camp Nou al costat del seient d'un incinerador de caliquenyos, que el sant de guàrdia us agafi confessats.
El més greu, però, és que no han corregit el principal defecte de la llei del 2005: la manca de responsables davant dels quals fer les denúncies. De fet, la del 2005 ja deia que no es pot fumar a (article 7):
o) Todos los espacios del transporte suburbano (vagones, andenes, pasillos, escaleras, estaciones, etc.), salvo los espacios que se encuentren por completo al aire libre.
p) Medios de transporte ferroviarios y marítimos, salvo en los espacios al aire libre.
La del 2010 diu el mateix. O sigui, que al bar del vestíbul (subterrani) de l'estació de RENFE del Clot ja no s'hi podia fumar, però un cartell il·legal hi deia que sí, que s'hi permetia fumar. Ho vaig denunciar a RENFE, que amablement em va fer saber que ho comunicaven a Ports i transports de la Genialitat de Catalunya, els quals, més amablement, em feren saber que, en no ser cosa seva, ho transferien a Sanitat, els qual, superant en amabilitat tots els precedents, em varen assabentar que els importava tan poc com als precedents i, en conseqüència, ho comunicaven a RENFE, que és a qui pertoca...
Demà hi aniré a veure si segueixen passant-se la nova llei pel folre: per què haurien de canviar ells si la llei no ha canviat ni en el redactat de la prohibició que els afecta ni en establir una autoritat davant la qual denunciar les infraccions?
La democràcia no és blanc o negre
Hi ha gent que pensa que si hi ha votacions ja hi ha democràcia. Segurament no saben que totes les dictadures obliguen a votar (Franco obtenia majories del 99,9 per cent).
La democràcia no és binària, sí o no, sinó gradual (més o menys) segons els dèficits democràtics que tingui un règim.
I no és igual per a tots els ciutadans d'un estat, perquè la democràcia és més o menys deficitària segons el grau de respecte pels drets individuals i col·lectius que tingui: un país que no reconegui el dret al matrimoni dels homosexuals i a més no reconegui el dret de vot a les dones ni als negres té la següent escala de democràcia: mascle heterosexual blanc / mascle blanc homosexual o femella blanca heterosexual o mascle negre heterosexual / femella negra homosexual. Deixo en un segon nivell tres combinacions perquè crec que depèn de la importància que tingui per a cada persona el dret de vot o el dret al matrimoni com li afecten aquestes limitacions, però queda clar que la més discriminada en aquest supòsit és la que pateix les tres discriminacions: a una femella negra homosexual no li queda ni el subterfugi de canviar-se el sexe a desgrat per accedir als drets que se li neguen...
És per aquest motiu que els dèficits democràtics del règim neofranquista no afecten per igual els ciutadans a qui concerneixen (voluntàriament o en contra de la seva voluntat) les lleis espanyoles: el fet que la constitució neofranquista del 1978 tingui un article racista (3.1) que dóna als ciutadans d'ètnia castellana uns drets que nega als altres i estableix unes obligacions lingüístiques per als ciutadans de les altres ètnies que no afecten els d'ètnia castellana implica que els dèficits democràtics del règim neofranquista són més aguts per als ciutadans de les nacions perifèriques (en sentit geogràfic i polític).
Tenim el clixé de Suïssa com a model de democràcia, però fins al 1968, quan va concedir el dret de vot a les dones, no era igual de democràtica per a elles que per a ells. En canvi, en relació amb els drets lingüístics, el 1848 els suïssos eren infinitament més democràtics que els espanyols o els francesos del segle XXI.
Mentre els ciutadans no siguin iguals davant la llei, un règim no pot considerar-se un estat de dret. El franquisme "atado y bien atado".
La democràcia no és binària, sí o no, sinó gradual (més o menys) segons els dèficits democràtics que tingui un règim.
I no és igual per a tots els ciutadans d'un estat, perquè la democràcia és més o menys deficitària segons el grau de respecte pels drets individuals i col·lectius que tingui: un país que no reconegui el dret al matrimoni dels homosexuals i a més no reconegui el dret de vot a les dones ni als negres té la següent escala de democràcia: mascle heterosexual blanc / mascle blanc homosexual o femella blanca heterosexual o mascle negre heterosexual / femella negra homosexual. Deixo en un segon nivell tres combinacions perquè crec que depèn de la importància que tingui per a cada persona el dret de vot o el dret al matrimoni com li afecten aquestes limitacions, però queda clar que la més discriminada en aquest supòsit és la que pateix les tres discriminacions: a una femella negra homosexual no li queda ni el subterfugi de canviar-se el sexe a desgrat per accedir als drets que se li neguen...
És per aquest motiu que els dèficits democràtics del règim neofranquista no afecten per igual els ciutadans a qui concerneixen (voluntàriament o en contra de la seva voluntat) les lleis espanyoles: el fet que la constitució neofranquista del 1978 tingui un article racista (3.1) que dóna als ciutadans d'ètnia castellana uns drets que nega als altres i estableix unes obligacions lingüístiques per als ciutadans de les altres ètnies que no afecten els d'ètnia castellana implica que els dèficits democràtics del règim neofranquista són més aguts per als ciutadans de les nacions perifèriques (en sentit geogràfic i polític).
Tenim el clixé de Suïssa com a model de democràcia, però fins al 1968, quan va concedir el dret de vot a les dones, no era igual de democràtica per a elles que per a ells. En canvi, en relació amb els drets lingüístics, el 1848 els suïssos eren infinitament més democràtics que els espanyols o els francesos del segle XXI.
Mentre els ciutadans no siguin iguals davant la llei, un règim no pot considerar-se un estat de dret. El franquisme "atado y bien atado".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)